TERVETULOA!

Ja fa més d’una setmana que he arribat a Barcelona. Però el cert és que fins avui no m’havia parat a pensar respecte tot el que significa tornar. Havia estat cada dia ocupada veient a gent i anant a llocs que havia trobat a faltar. Però avui és el primer dia que em llevo i m’adono que he arribat per quedar-me, que no és temporal. No és que vulgui tornar, però encara algunes vegades em pregunto què deuen estar fent els amics que he deixat allà. Però pensava que se’m faria més dur del que ha acabat sent.

La meva sensació és que a Barcelona tot continua igual que quan vaig marxar. És com si haguessin parat el temps i jo hagués marxat a Finlàndia, i ara que torno l’engranatge del rellotge torna a funcionar. La gent continua ocupada amb les mateixes rutines, fent les mateixes coses que feia, anant als mateixos llocs on anaven. La casa segueix igual, la meva habitació fa la mateixa olor, el llit és tal com el recordava. El menjar de casa té el mateix gust de sempre, però la veritat és que el trobo més bo que mai, amb més gust del que recordava, i em llepo els dits en cada àpat. Els esmorzars esdevenen grans delícies amb el pa de barra com déu mana sucat amb tomàquet i acompanyat de bon embotit. Estava inconscientment nostàlgica de tots aquests sabors tant característics de “casa”.

Tothom té ganes de saber com estic, que li expliqui què he fet, on he anat, que els sorprengui amb anècdotes. Xerres i veus els amics i familiars, ensenyes algunes fotografies... Però en algunes situacions em sento perduda perquè no sé per on començar a explicar. Un Erasmus no es pot resumir com un viatge. Ara, hi ha una cosa que tinc molt clara; Sort que he escrit aquest blog. Ha estat la millor eina que podria haver utilitzat per a fer-vos saber més o menys què és el que he fet durant aquests mesos a fora. I tot i que per aquí us hagi explicat moltes coses, el cert és que no està plasmat ni la meitat del que he viscut i he après. Però he d’acceptar que aquesta experiència només és per a mi, que és impossible transmetre-ho tot. I amb aquest aspecte he de ser egoista. El record només serà el meu, i encara que vulgui explicar tot el que he fet, no puc. I encara que cregui que tot continua igual hi ha alguna cosa que és diferent. Potser sóc jo, que he canviat. Suposo que l’única que percep això sóc jo mateixa, perquè no són grans canvis, però són noves maneres de veure les coses, de valorar coses que abans no feia, i d’això només en sóc conscient jo.

Que sí, que benvinguda siguis! Torno a ser a casa. Però ara penso; quina és la meva casa? No considero que Barcelona sigui la meva ciutat. I paral·lelament el sentiment que tenia quan estava a Rauma era que aquella era casa meva. Crec que el concepte de casa és un terme que ens inventem els humans. O com a mínim això és el que sento. Per a mi casa és la família, els amics i les amigues, els llocs, locals i bars on acostumo anar. Quan dic torno a casa no em refereixo a Barcelona, o a l’edifici on visc. Em refereixo a la gent que m’envolta, a la cuina, als racons, la música. Això m’ha fet veure que podria viure a qualsevol lloc, i que puc fer de qualsevol indret la meva nova casa. Adaptar-me. I que sempre podré tornar aquí, al meu punt de partida, perquè casa meva sempre és i serà allà on estigueu vosaltres.

Per últim us deixaré amb unes línies de reflexió que havia escrit dins la meva llibreta fa uns dies i que crec que resumeixen bastant bé el què ha significat per a mi aquest Erasmus.

“Aquí a Barcelona ho coneixes tot, vius en la comoditat, la seguretat, amb la convicció que tothom entén la teva llengua. Al viatjar no saps amb el què et trobaràs, el teu camí pot derivar a moltes petites rutes, vas una mica a les palpentes, amb esperances de que tot surti bé, però no tens cap certesa perquè no coneixes ningú, ni tampoc el lloc, i t’has de fer entendre en una altre llengua. Això t’obre nous camins, nous reptes, i et fa buscar nous recursos per tirar endavant dins una nova situació, i et fa cercar la comoditat dins d’un nou entorn. I evoluciones. Et coneixes. T’enfrontes a les teves pors. I quan te’n adones que n’ets capaç, que ho has fet, llavors creixes com a persona i només tens ganes de tornar-ho a repetir, de tornar-te a posar a prova i tornar a superar les dificultats que se’t presentin. Perds la por a perdre’t, i d’aquesta manera tot el món esdevé una possible casa. Els horitzons s’eixamplen, i és en aquest punt quan jo només tinc ganes de conèixer, i anhelo saber-ho tot. Casa meva, aquí on estic ara, sempre serà el meu punt de retorn, on sé que sempre em sentiré acollida. Però no puc concebre la idea de quedar-me només aquí saben tot el que hi ha a fora.”

MEMÒRIES DE LAPÒNIA

Tal com us havia promès, aquí deixo constància del meu viatge a Lapònia. Per a mi és un dels records més especials que guardaré sempre de Finlàndia. El meu erasmus no podria haver acabat d'una forma millor, i això em va permetre marxar d'aquest país amb un sentiment molt positiu i amb ganes, qui sap, de tornar en un futur.

El bus cap a Lapònia sortia a les onze de la nit des de la ciutat de Tampere. Com que era la primera vegada que hi estàvem, el nostre pla era passar-hi tot el dia. Després de deixar totes les maletes i bosses en una consigna (perquè portàvem tota la casa a sobre, era l'últim viatge abans de tornar a Barcelona), ens vam posar a caminar. Em va recordar força a altres ciutats de Finlàndia. Però igual que sempre, hi vam trobar petits bars ben guarnits, alguns carrerons amb gràcia, i un mercat interior molt acollidor que marcaven les petites diferències. Va ser un dia entretingut.

El viatge en bus va ser llarg, estàvem creuant tot Finlàndia, però disposàvem d'un kit que vam comprar al Tiger per tres euros que ens va salvar la vida. Era un coixí cervical, un antifaç i uns taps de les orelles. Gràcies a aquests ítems vam dormir molt més del que havíem esperat. I quan al matí del dia següent a les 10h ens van despertar anunciant-nos que ja havíem arribat el primer que vaig veure per la finestra va ser neu. Tot el paisatge colgat de neu. Miressis on miressis era blanc. I per si no hi havia prou, estava nevant. "Waw" va ser el primer que vaig dir. I des d'aquell moment, Lapònia no em va deixar de sorprendre.
La primera parada va ser al "Ranua Zoo". On vam poder veure animals com mussols, llops, guineus, ossos polars, rens, foques, ants... etcètera.

Després vam anar fins a la casa de Santa Claus, el real. I el vam anar a conèixer. Ens va donar conversa en castellà!

Però us diré un secret. I això molts pocs ho saben. Hi ha dos Santa Claus. Creiem que són bessons. Per això van tant ràpid repartint els regals :-P
Després d'aquesta visita el sol ja començava a anar-se'n. Ja rondaven les 15h. Ens quedava l'últim tram en bus fins arribar a Levi i instal·lar-nos a les cabanyes. I en aquesta última tirada, vam creuar el cercle polar àrtic.

El matí següent vam anar a la granja de rens. Ens van donar pulla i cafè dins una cabanya mentre ens explicaven la manera en com tota la família lapona te cura dels rens, com els distingeixen... També ens van descriure les estacions de l'any a Lapònia (que a l'estiu és tot un prat, hi ha un riuet, només hi ha tres hores de foscor...).
I després el més xulo, conèixer els rens i fer un passeig en trineu!
Ah, a les 10h del matí a -22,5ºC, aquesta és la llum que teníem.

 

La següent parada va ser al safari de huskies. Abans d'entrar ja els sentíem a tots bordar i estaven molt excitats perquè volien córrer. Tenen molta energia. Es llençaven literalment a sobre nostre.
També vam tenir oportunitat de fer una volta amb ells i gaudir de la llum i el paisatge, que em deixava sense paraules.

El primer que vam fer en tornar a la cabanya va ser encendre la llar de foc i fer una sauna. El fred ens havia calat als ossos. Però el dia no s'acabava aquí. Un cop sopats i ben calentons ja estàvem llestos per anar a fer una excursió per la muntanyeta de Levi en raquetes de neu. Vam estar-hi tres hores, amb parada en una cabanya on ens van donar suc calent i makaraa. En alguns trams les cames s'enfonsaven fins als genolls, era molt xulo, i vam tenir oportunitat de caminar en neu verge. De tornada a la cabanya vam fer guerres i vam acabar amb neu dins la roba.

El dia següent ens tocava viatjar  fins a Norruega. Vam dinar en el punt més alt de Finlàndia, Kilipisjärvi, des d'on es podia observar un dels paisatges més reconeguts de tot Finlàndia. Després vam arribar fins a Skiboth, un poblet de Norruega. Vaig tocar l'oceà àrtic, i alguns es van banyar. Jo tenia la intenció, però l'aigua estava gelada i ens havíem de canviar a l'aire lliure. Em va quedar pendent.

I què pot haver millor que tornar a casa i que els nostres companys francesos ens sorprenguin amb el sopar fet? Quin detallàs! Era menjar francès, amb molta mantega, patata i farcit de formatge. Moltes calories per recuperar energies. 

Després del sopar vam anar en mig del bosc per intentar veure les aurores boreals. Ens havien dit que aquell dia l'activitat era molt intensa i hi havia moltes probabilitats de veure-la. Teniem moltes esperances. Vam estar dues hores esperant-la i mirant les estrelles mentrestant. El cel de Lapònia mai és només negre. Sempre hi distingeixes tonalitats rosades i verdes per tot arreu. Aquella nit vam veure fluctuacions de color, i per tant no sé si he de considerar que he vist les aurores boreals o no. Vam veure llum, però no formes. Així que em va quedar mig pendent.

L'últim dia vam tenir temps lliure. Vaig aprofitar per anar a visitar el poble en les hores de llum i més tard fer bé la maleta. A la tarda vam anar a llançar-nos en trineu per una pendent, i al tornar ja teníem la sauna preparada. Estàvem dins la sauna fins que ja no suportàvem la calor i la tràquea et cremava al respirar, llavors sortíem a fora i ens tiràvem a la neu, rodolàvem i hi tornàvem a dins per agafar caloreta. Aquella nit vam fer festa per acomiadar-nos de Levi, i ja gairebé de Finlàndia també.