TERVETULOA!

Ja fa més d’una setmana que he arribat a Barcelona. Però el cert és que fins avui no m’havia parat a pensar respecte tot el que significa tornar. Havia estat cada dia ocupada veient a gent i anant a llocs que havia trobat a faltar. Però avui és el primer dia que em llevo i m’adono que he arribat per quedar-me, que no és temporal. No és que vulgui tornar, però encara algunes vegades em pregunto què deuen estar fent els amics que he deixat allà. Però pensava que se’m faria més dur del que ha acabat sent.

La meva sensació és que a Barcelona tot continua igual que quan vaig marxar. És com si haguessin parat el temps i jo hagués marxat a Finlàndia, i ara que torno l’engranatge del rellotge torna a funcionar. La gent continua ocupada amb les mateixes rutines, fent les mateixes coses que feia, anant als mateixos llocs on anaven. La casa segueix igual, la meva habitació fa la mateixa olor, el llit és tal com el recordava. El menjar de casa té el mateix gust de sempre, però la veritat és que el trobo més bo que mai, amb més gust del que recordava, i em llepo els dits en cada àpat. Els esmorzars esdevenen grans delícies amb el pa de barra com déu mana sucat amb tomàquet i acompanyat de bon embotit. Estava inconscientment nostàlgica de tots aquests sabors tant característics de “casa”.

Tothom té ganes de saber com estic, que li expliqui què he fet, on he anat, que els sorprengui amb anècdotes. Xerres i veus els amics i familiars, ensenyes algunes fotografies... Però en algunes situacions em sento perduda perquè no sé per on començar a explicar. Un Erasmus no es pot resumir com un viatge. Ara, hi ha una cosa que tinc molt clara; Sort que he escrit aquest blog. Ha estat la millor eina que podria haver utilitzat per a fer-vos saber més o menys què és el que he fet durant aquests mesos a fora. I tot i que per aquí us hagi explicat moltes coses, el cert és que no està plasmat ni la meitat del que he viscut i he après. Però he d’acceptar que aquesta experiència només és per a mi, que és impossible transmetre-ho tot. I amb aquest aspecte he de ser egoista. El record només serà el meu, i encara que vulgui explicar tot el que he fet, no puc. I encara que cregui que tot continua igual hi ha alguna cosa que és diferent. Potser sóc jo, que he canviat. Suposo que l’única que percep això sóc jo mateixa, perquè no són grans canvis, però són noves maneres de veure les coses, de valorar coses que abans no feia, i d’això només en sóc conscient jo.

Que sí, que benvinguda siguis! Torno a ser a casa. Però ara penso; quina és la meva casa? No considero que Barcelona sigui la meva ciutat. I paral·lelament el sentiment que tenia quan estava a Rauma era que aquella era casa meva. Crec que el concepte de casa és un terme que ens inventem els humans. O com a mínim això és el que sento. Per a mi casa és la família, els amics i les amigues, els llocs, locals i bars on acostumo anar. Quan dic torno a casa no em refereixo a Barcelona, o a l’edifici on visc. Em refereixo a la gent que m’envolta, a la cuina, als racons, la música. Això m’ha fet veure que podria viure a qualsevol lloc, i que puc fer de qualsevol indret la meva nova casa. Adaptar-me. I que sempre podré tornar aquí, al meu punt de partida, perquè casa meva sempre és i serà allà on estigueu vosaltres.

Per últim us deixaré amb unes línies de reflexió que havia escrit dins la meva llibreta fa uns dies i que crec que resumeixen bastant bé el què ha significat per a mi aquest Erasmus.

“Aquí a Barcelona ho coneixes tot, vius en la comoditat, la seguretat, amb la convicció que tothom entén la teva llengua. Al viatjar no saps amb el què et trobaràs, el teu camí pot derivar a moltes petites rutes, vas una mica a les palpentes, amb esperances de que tot surti bé, però no tens cap certesa perquè no coneixes ningú, ni tampoc el lloc, i t’has de fer entendre en una altre llengua. Això t’obre nous camins, nous reptes, i et fa buscar nous recursos per tirar endavant dins una nova situació, i et fa cercar la comoditat dins d’un nou entorn. I evoluciones. Et coneixes. T’enfrontes a les teves pors. I quan te’n adones que n’ets capaç, que ho has fet, llavors creixes com a persona i només tens ganes de tornar-ho a repetir, de tornar-te a posar a prova i tornar a superar les dificultats que se’t presentin. Perds la por a perdre’t, i d’aquesta manera tot el món esdevé una possible casa. Els horitzons s’eixamplen, i és en aquest punt quan jo només tinc ganes de conèixer, i anhelo saber-ho tot. Casa meva, aquí on estic ara, sempre serà el meu punt de retorn, on sé que sempre em sentiré acollida. Però no puc concebre la idea de quedar-me només aquí saben tot el que hi ha a fora.”

MEMÒRIES DE LAPÒNIA

Tal com us havia promès, aquí deixo constància del meu viatge a Lapònia. Per a mi és un dels records més especials que guardaré sempre de Finlàndia. El meu erasmus no podria haver acabat d'una forma millor, i això em va permetre marxar d'aquest país amb un sentiment molt positiu i amb ganes, qui sap, de tornar en un futur.

El bus cap a Lapònia sortia a les onze de la nit des de la ciutat de Tampere. Com que era la primera vegada que hi estàvem, el nostre pla era passar-hi tot el dia. Després de deixar totes les maletes i bosses en una consigna (perquè portàvem tota la casa a sobre, era l'últim viatge abans de tornar a Barcelona), ens vam posar a caminar. Em va recordar força a altres ciutats de Finlàndia. Però igual que sempre, hi vam trobar petits bars ben guarnits, alguns carrerons amb gràcia, i un mercat interior molt acollidor que marcaven les petites diferències. Va ser un dia entretingut.

El viatge en bus va ser llarg, estàvem creuant tot Finlàndia, però disposàvem d'un kit que vam comprar al Tiger per tres euros que ens va salvar la vida. Era un coixí cervical, un antifaç i uns taps de les orelles. Gràcies a aquests ítems vam dormir molt més del que havíem esperat. I quan al matí del dia següent a les 10h ens van despertar anunciant-nos que ja havíem arribat el primer que vaig veure per la finestra va ser neu. Tot el paisatge colgat de neu. Miressis on miressis era blanc. I per si no hi havia prou, estava nevant. "Waw" va ser el primer que vaig dir. I des d'aquell moment, Lapònia no em va deixar de sorprendre.
La primera parada va ser al "Ranua Zoo". On vam poder veure animals com mussols, llops, guineus, ossos polars, rens, foques, ants... etcètera.

Després vam anar fins a la casa de Santa Claus, el real. I el vam anar a conèixer. Ens va donar conversa en castellà!

Però us diré un secret. I això molts pocs ho saben. Hi ha dos Santa Claus. Creiem que són bessons. Per això van tant ràpid repartint els regals :-P
Després d'aquesta visita el sol ja començava a anar-se'n. Ja rondaven les 15h. Ens quedava l'últim tram en bus fins arribar a Levi i instal·lar-nos a les cabanyes. I en aquesta última tirada, vam creuar el cercle polar àrtic.

El matí següent vam anar a la granja de rens. Ens van donar pulla i cafè dins una cabanya mentre ens explicaven la manera en com tota la família lapona te cura dels rens, com els distingeixen... També ens van descriure les estacions de l'any a Lapònia (que a l'estiu és tot un prat, hi ha un riuet, només hi ha tres hores de foscor...).
I després el més xulo, conèixer els rens i fer un passeig en trineu!
Ah, a les 10h del matí a -22,5ºC, aquesta és la llum que teníem.

 

La següent parada va ser al safari de huskies. Abans d'entrar ja els sentíem a tots bordar i estaven molt excitats perquè volien córrer. Tenen molta energia. Es llençaven literalment a sobre nostre.
També vam tenir oportunitat de fer una volta amb ells i gaudir de la llum i el paisatge, que em deixava sense paraules.

El primer que vam fer en tornar a la cabanya va ser encendre la llar de foc i fer una sauna. El fred ens havia calat als ossos. Però el dia no s'acabava aquí. Un cop sopats i ben calentons ja estàvem llestos per anar a fer una excursió per la muntanyeta de Levi en raquetes de neu. Vam estar-hi tres hores, amb parada en una cabanya on ens van donar suc calent i makaraa. En alguns trams les cames s'enfonsaven fins als genolls, era molt xulo, i vam tenir oportunitat de caminar en neu verge. De tornada a la cabanya vam fer guerres i vam acabar amb neu dins la roba.

El dia següent ens tocava viatjar  fins a Norruega. Vam dinar en el punt més alt de Finlàndia, Kilipisjärvi, des d'on es podia observar un dels paisatges més reconeguts de tot Finlàndia. Després vam arribar fins a Skiboth, un poblet de Norruega. Vaig tocar l'oceà àrtic, i alguns es van banyar. Jo tenia la intenció, però l'aigua estava gelada i ens havíem de canviar a l'aire lliure. Em va quedar pendent.

I què pot haver millor que tornar a casa i que els nostres companys francesos ens sorprenguin amb el sopar fet? Quin detallàs! Era menjar francès, amb molta mantega, patata i farcit de formatge. Moltes calories per recuperar energies. 

Després del sopar vam anar en mig del bosc per intentar veure les aurores boreals. Ens havien dit que aquell dia l'activitat era molt intensa i hi havia moltes probabilitats de veure-la. Teniem moltes esperances. Vam estar dues hores esperant-la i mirant les estrelles mentrestant. El cel de Lapònia mai és només negre. Sempre hi distingeixes tonalitats rosades i verdes per tot arreu. Aquella nit vam veure fluctuacions de color, i per tant no sé si he de considerar que he vist les aurores boreals o no. Vam veure llum, però no formes. Així que em va quedar mig pendent.

L'últim dia vam tenir temps lliure. Vaig aprofitar per anar a visitar el poble en les hores de llum i més tard fer bé la maleta. A la tarda vam anar a llançar-nos en trineu per una pendent, i al tornar ja teníem la sauna preparada. Estàvem dins la sauna fins que ja no suportàvem la calor i la tràquea et cremava al respirar, llavors sortíem a fora i ens tiràvem a la neu, rodolàvem i hi tornàvem a dins per agafar caloreta. Aquella nit vam fer festa per acomiadar-nos de Levi, i ja gairebé de Finlàndia també.

LA CIRERETA DEL PASTÍS

Fa tant de temps que no escrivia que ja no tinc clar que em toca escriure. Així que optaré per dir-vos el que és més important; el meu erasmus ha acabat. I juntament amb això, tot està arribant al seu final. Em dedico a fer per última vegada coses que s'havien convertit en rutines aquests mesos, i això em fa sentir estranya. Per altre banda busco estones per donar peu a esdeveniments o successos que havien quedat pendents. Vull tornar sabent que he tret el màxim profit de tot el meu temps aquí.
Avui he començat a fer les maletes. Quin caos. Demà tornaré la bicicleta i les claus de l'hospital, demà passat els llençols, i visc els últims moments amb el grup... No porto bé això d'haver de dir adéu. És cert que no és just dir un "adéu" rotund als meus nous amics, ja que potser tenim sort i ens trobem en un futur en alguna part del món. Però per a mi, mai tornarà a ser igual que aquests mesos. Ja m'acomiado d'aquest moment. Tot està desapareixent. I per aquesta raó i malgrat que encara no he marxat, ja em sento nostàlgica.
De l'única cosa que em sento afortunada és de ser de les primeres a marxar. Així no hauré de veure com el grup es va dissolent a poc a poc.
Em quedo amb la bona experiència i amb la certesa de saber que si en un futur decideixo marxar una temporada a l'estranger seré capaç d'adaptar-me.
Ja diuen que quan una cosa s'acaba deixa pas a l'inici d'una altre. Dic adéu a l'erasmus per donar la benvinguda a la part més excitant del meu viatge. Porto dies amb Lapònia dins al cap i crec que fins que no hi arribi no m'acabaré de creure que sí, que hi vaig. Les meves peripècies no s'acaben a Rauma sinó que això continua, a molts més quilòmetres cap al nord. Aquest divendres em creu-ho tot Finlàndia amb autocar. Vaig tant al nord que creuaré el cercle polar àrtic. M'espera una mitjana de temperatura de -20ºC. Ja hi ha neu acumulada a totes les ciutats. A les 15h ja és negre nit. Veuré huskies, rens, faré una ruta a la nit amb raquetes de neu, viatjaré fins a Norruega per veure els fiords i banyar-me (si m'atreveixo) a l'Oceà Àrtic, aniré a Rovaniemi, visitaré al Santa Claus real... No m'ho acabo de creure. Us prometo que faré moltes fotografies i escriuré un últim post sobre aquest viatge.
Cançó: "Benvinguts al llarg viatge". Txarango.

SER JOVE A FINLÀNDIA

Ahir vaig tenir una conversa molt interessant amb una de les infermeres. Té 27 anys i té un fill de tres anys. M’explicava que des dels 18 vivia en un pis independitzada. Quan li vaig dir que jo en tenia 20 i que vivia amb els pares em va dir: “Però tens pensat independitzar-te aviat, no?”. “Bé, si trobo una bona feina, sí. Però això segurament no serà fins que acabi la carrera i igualment sé que el primer pis l’hauré de compartir amb amics”. “Amb amics? A Espanya compartiu el pis amb amics?”. Mare meva...

Com podeu veure porto uns dies analitzant diferències entre els dos països, i què voleu que us digui... Valoreu-ho vosaltres mateixos.

• Els nens/es no s’han de preocupar de res més que ser nens/es fins els 7 anys que comencen l’escola. A Espanya als 3 ja comencen a tenir horaris i feines a fer.
• Després tenen l’educació obligatòria a l’escola i a l’institut igual que a Espanya.
• Quan acaben poden escollir si anar o no anar a la Universitat. Això és el mateix que a Espanya. Només hi ha una gran diferència. Si vols estudiar pots estudiar perquè a l’estat li interessa que estudiïs. No és només que no has de pagar res per anar a la Universitat, sinó que et paguen 260€ al mes per les teves despeses, ja que ets un jove centrat en els estudis i per tant no tens ingressos.
• No s’acaba aquí, però. La meva companya em deia que conèixer algú que està a la Universitat i encara està vivint amb els pares és molt estrany. Aquí entre els 18 i els 19 tots els joves s’independentitzen o sols o si tenen parella amb ella. L’estat els dona ajudes que normalment ronden entre els 200€ i 300€ al mes.
• I tampoc s’acaba aquí. Si durant la teva carrera universitària (que dura tres anys i mig) decideixes que necessites disposar d’una temporada sense estudiar, l’estat t’ofereix una ajuda de 300€ al mes, però que més endavant quan treballis els hauràs de tornar.
• Quan acaben d’estudiar la gran majoria troba feina. Ella em va dir que especialment els infermers/es van molt buscats aquests anys i que tots en troben quan acaben d’estudiar.
• Per tant, acabes d’estudiar amb 21-22 anys, segurament trobes feina, vius en el teu propi pis... No us podeu imaginar la cara que feia quan li deia que és normal trobar-se persones a Espanya que tenen 30 anys, sense feina, viuen al pis amb els pares...
• Bé, i potser vols tenir un fill/a. Si et vols canviar de pis perquè el que tenies se t’ha quedat petit llavors l’estat et pagarà una quantitat més elevada si la necessites. A més a més, el nen rebrà 100€ mensuals i tindrà la sanitat gratis fins als 18 anys (recordo que aquí els usuaris dels serveis contribueixen en el pagament dels costos de la sanitat en un 19% aproximat).
• Evidentment que en algun moment l’estat et deixa de pagar. Quan tens una feina estable, els teus ingressos et permeten viure en l’apartament on vius, i a més a més cobreixen les teves necessitats bàsiques, arriba el moment que l’estat valora si necessites o no les ajudes. Al final de l’any, llavors, potser et fan tornar una part que consideren que no era necessària.
• En aquest punt, doncs, és quan comences a tenir i a organitzar la teva vida i et toca pagar les taxes. Les famoses taxes tan elevades que sempre parlen. I jo els hi dic, “però l’estat us ajuda! Teniu moltes facilitats en tot!”. Llavors no es queixen. Això és un país equilibrat. Les mateixes oportunitats per a tothom. I si en un futur les parelles se separen, o necessiten tenir un pis nou, etc. Tindran suport. No es quedaran sols i els ajudaran a tirar endavant.

Cançó: "We are young". Fun

COM SÓN ELS FINESOS?

- I com són els finesos?  
- Els finesos són diferents
- Ja, d’acord, això és evident. Però què tenen o fan de diferent?
- No sé...  Són finesos. Són molt diferents.

Buf, avui em proposo enriquir la meva resposta. Perdoneu-me per no haver-ho fet abans, però no és fàcil descriure-ho. És un cúmul de moltes coses. Que sí, que són molt i molt diferents, però avui us intentaré dir per què.

És evident que físicament difereixen de mi. Són alts, esvelts, molt blancs de pell, amb el cabell llis i ros, i ulls clars. Sempre amb els ulls clars. Un dia una noia finesa em va tocar el cabell perquè estava encuriosida, “sembla tant diferent...”. Vaja, que a simple vista tothom ja sap que sóc estrangera.

Però això ja ho sabíeu tots. El que és més curiós és com són ells culturalment. Per facilitar-me la feina escriuré uns quants fets:

•   El finés neix i no està escolaritzat fins els 7 anys.
•  Si ets noi entre els 16 i els 17 anys has d’anar a la mili (si, si, tots passen per la mili).
•  Quan coneixes algú has de donar la mà. Mai dos petons. Els petons a Finlàndia no existeixen. Amb els amics més íntims es donen abraçades fugaces. Quan quedes amb un amic has de dir-li simplement “moi”.
• No existeix cap paraula que equivalgui a “sisplau”. Si vols demanar una cosa educadament s’utilitza la formula ““em podries donar això..? m’ajudaries a buscar allò altre...?
• No existeix el “little talk” que tant ric és a Espanya. Mai ningú et preguntarà com estàs si no és què realment li interessa saber-ho. Llavors espera rebre una resposta detallada. No es parlarà del temps si no és important parlar del temps. Mai t’explicaran una cosa si no creuen que és necessària explicar-la. El silenci és més valuós que paraules poc transcendentals.
• Si senten curiositat per a tu ho notaràs perquè comencen a preguntar-te moltes coses. Ara, és normal que després d’haver conegut algú i trobar-te’l per carrer només es digni a saludar-te mínimament amb el cap. No t’ho has de prendre personalment, es que la majoria són molt reservats.
• Generalment beuen molt. Els hi és igual gastar-se un dineral per alcohol. 
• Et diran que no saben parlar anglès encara que per a tu parlin gairebé com a un natiu. Per ells parlar una llengua es dominar-la a la perfecció.
• són perfectament puntuals. Sempre. De fet són tant puntuals que a vegades arriben 20 minuts abans a la feina.
• La majoria d’ells se’ls il·luminen els ulls quan dic que sóc de Barcelona. Molts envegen el clima i paisatges mediterranis.
• Són reservats. Els hi agrada dedicar molt de temps a les seves coses.
• Si algun finés et proposa fer alguna cosa o anar en algun lloc no és un dir com a vegades passa a Espanya. Aquí es compleix. Sempre. Les paraules tenen valor.
• Estan molt orgullosos del seu país i els hi agrada saber què n’opines tu. Sempre et recomanaran llocs per visitar i si cal t’hi portaran per a que ho vegis.
• Tothom es respectuós amb tothom. Encara no he vist ningú contestant malament a algú altre, o algú insultar o cridar a una altre persona. A més es tracta tothom per igual. Ser home o dona, nen o adult, estudiant o professional, metge o infermera... Tots es tracten per igual.
• La majoria aconsegueixen treball un cop acaben d’estudiar. De fet a la planta d’emergències hi havia dos infermeres contractades que es graduaven aquest desembre, i a la planta de medicina interna hi ha treballant quatre noies molt joves que s’han graduat en els últims tres anys.
• La majoria de finesos i fineses de la meva edat ja estan vivint en pisos independents. Un tant per cent molt elevat compartint-lo amb la seva parella estable. La majoria de parelles tenen els fills entre els 22 i els 27 anys.
• Quan arriba l’hora de menjar a planta tothom se seu en la mateixa taula. No és un xivarri on s’intercalen varies converses i el volum de veu va pujant. Normalment tothom participa en la mateixa conversa o si entre dues persones n’hi ha una els altres o callen (i escolten, perquè aquí sembla que no hi ha res a amagar) o xiuxiuegen.
• Valoren tant el silenci que a Hèlsinki hi ha l’església del silenci. Un espai on la única condició per entrar és que no pots fer el mínim soroll. Està situada en mig de la ciutat per a que puguis aïllar-te del bullici de la ciutat (que comparada amb Barcelona ja és tranquil·la en si mateixa).
• Les converses entre els finesos són una mena de feedback molt profund. Un parla molt i l’altre escolta, i després viceversa. Per a demostrar que estan escoltant l’interlocutor deixaran anar repetidament el famosíssim “jo” d’aquí o el “ni” o el “no ni”. Encara que tenen mil maneres de pronunciar aquest “jo” normalment el deixen anar repetidament amb la mateixa entonació, i de tant en tant li afegiran la forma aspirada que em fa molta gràcia.
• Sempre van descalços dins de les cases. És per això que encara que siguis un convidat, per entrar dins les cases sempre has de deixar les sabates al costat de la porta. I no t’estranyis, però, si en mig d’una reunió també se les treuen i posen els peus sobre la cadira.
• Tots són molt responsables i organitzats. El fet que l’estudiant es guiïs les seves pràctiques, com ja vaig explicar en un altre post, és un clar exemple.
• Hi ha una paraula que s’utilitza per descriure el caràcter finès. Aquesta és “sisu”. El que vol dir és que quan se’ls hi posa una cosa al cap no pararan fins que ho aconsegueixin.
• Si els demanes ajuda sempre te l’oferiran encara que això els suposi un esforç. Si no saben com ajudar-te sempre et buscaran algú altre que t’ho pugui resoldre. He arribat a tenir tres persones intentant resoldre’m un mateix dubte i que no paressin fins a trobar la solució.
• Els finesos són molt independents i autònoms. Així que sempre intenten fer-ho tot per ells mateixos des de que són molt petits. És per això que sempre has de demanar o et demanen ajuda només quan és realment imprescindible. Llavors t’ajudaran fins a resoldre-ho plegats.

Bé, i fins aquí tot el que se m’ha acudit fins al moment, tot i que segur que em deixo coses... Si esteu super mega interessats en tot el que el caràcter i cultura finesa suposa, jo em vaig llegir un llibre on vaig poder trobar descrites moltes de les coses que havia observat.
Aquest és: “Xenophobe’s guide to the fins”. Està escrit en clau d’humor i m’ho vaig passar pipa llegint-lo.

AMB UNA SOLA VEGADA NO N'HE TINGUT PROU

No és just haver de simplificar el meu viatge a San Petersburg perquè la grandesa d'aquest ha estat exorbitant. Però ho hauré de fer perquè sinó aquesta entrada seria interminable. Si he de ser sincera no m'esperava uns dies tant plens i tant rodons com els que he viscut ni m'imaginava que aquesta ciutat descomunal em fascinaria tant, així com tampoc tenia previst descobrir tantes coses en tan sols 72h.
Vam arribar a la ciutat a través del mar, i com tots els viatges, aquest cop també va començar així: 

Les nostres guies ja ens estaven esperant a la sortida del port. Dues noies joves, estudiants, russes i el més important, molt simpàtiques i atentes. Arribem a l'hostal i m'enamoro de l'espai en menys de deu segons. Era el lloc perfecte. Si volgués escollir la meva casa del futur voldria viure en aquell hostal. Portàvem menys d'1h i jo ja em sentia còmode en aquella ciutat.
Deixem maletes i anem a canviar els euros. De camí ja començo a veure algunes diferències en els cartells de les botigues i els senyals dels carrers. Els caràcters no són els mateixos i no sóc capaç de llegir res. Tota la ciutat és un teixit d'avingudes enormes com podria ser una Via Laietana a Barcelona i caminem a través del riu Neva que em recorda una espècie de Vanècia. Tot és monstruosament gran

Ens recomanen canviar 70€ pels tres dies. Dono dos simples bitllets i em tornen un feix. 1€ equival a 43,4 rubles. Em sento rica.
Després de dinar vam començar el nostre tour:
- Catedral de Sant Isaac, on després de pujar 300 escales vam poder contemplar una vista panoràmica de la ciutat.
- El monument de Peter I, el fundador de Sant Petersburg. Aixafa una serp que representa el signe de Suècia i amb l'espasa apuntant a aquest país, el desafia.

- El Museu Hermitage. Entrem per la plaça on hi ha la columna d'Alexandre i em sento petita dins aquell espai. L'Hermitage? Només us dic que si estigués només un segon contemplant cada quadre hauria de disposar de cinc anys per veure'l tot sencer. Si això no us ha sorprès del tot us afegeixo que dins del museu hi ha un palau sencer, el palau d'hivern. Com que no tinc paraules us deixaré algunes fotografies per a què ho comproveu vosaltres mateixos.

Vam disposar de dues hores lliures per a visitar el museu i les vaig aprofitar per menjar cullerades d'art. Hagués donat el que fos per tenir una persona que m'expliqués alguns dels quadres. Art francès, holandès, italià, alemany, espanyol, belga, japonés, xinés, cultura russa, època antiga, moderna... Tenies l'oportunitat de perdre't entre les sales, i si els quadres no em transmetien res em fixava amb les habitacions.

El que més il·lusió em va fer trobar dins el museu va ser el quadre de "Le danse" de Henri Matisse. Havia vist el quadre previ al definitiu a Nova York, i a l'Hermitage vaig tenir l'oportunitat de veure el definitiu.

- Vam visitar la Catedral de Kazansky.
Vam sopar menjar típic rus per 5€ en un restaurant on atenció! vaig veure gent fumant! I es que a Rússia no està prohibit fumar en espais públics, com em va sorprendre... Seguidament vam prendre una cervesa de marca Russa (no em va apassionar) i ja vam tornar cap a l'hostal amb els cabells empastifats d'olor de tabac.
El matí següent va començar amb una visita al metro. Com?. Doncs que aquí el metro també té el seu què. Primer de tot que no s'entra amb un bitllet, sinó amb monedes (cada viatge 0.60€ aprox.). Segon, les escales mecàniques són més empinades que les de Londres i són les que arriben més profund de tot el món. De fet vam estar a l'estació més profunda de tot el món. He estat molt i molt sota terra!. Jo només pensava en quan tenen pressa i han de baixar (o pujar) totes aquelles escales... Per últim us diré que fins i tot dins les estacions hi ha monuments.
Aquest dia vam agafar el primer bus també, quina diferència!. San Petersburg és una ciutat de contrastos.

El dia anterior vam poder contemplar el palau d'hivern i avui ens tocava el d'estiu (o Palau de Caterina). Les residències dels Tsars no podien ser més notables. Malgrat que durant la Segona Guerra Mundial gran part del palau va ser destrossat l'han anat restaurant fins avui en dia. Han invertit millonades per la perfecte conservació d'aquest palau. Les parets estan cobertes d'or i si us fixeu en la foto la llargada del passadís us podeu fer una idea de la magnitud de l'edifici.

Vam tenir sort que teníem una guia que ens va estar explicant cada sala. En aquell palau hi ha una gran influència d'un artista holandès, però la veritat és que tota la ciutat està construïda a base de diferents dissenyadors d'arreu del món.

En el jardí, però, va passar una de les coses més divertides del viatge. Ens vam trobar a un grup de soldats que estaven de vacances els quals no paraven de dedirigir-nos mirades encuriosides cap a tot el grupet d'erasmus, i com que nosaltres encara ho estavem més vam decidir fer-nos una foto amb ells. 

Seguidament vam anar a una església la qual he oblidat el nom original perquè el popular em feia més gràcia: "Ice cream church". És un dels edificis que més em va agradar per ser el més diferent que he vist mai. Tant per dins com per fora. I té una certa màgia ja que durant la Segona Guerra Mundial va caure una bomba dins, però encara avui en dia ningú ha trobat una explicació del per què mai va arribar a explotar...

Tornant cap a l'hostal vam tenir l'oportunitat de veure San Petersburg il·luminada.

Després de sopar i descansar una mica a l'hostal va arribar l'hora de fer la cosa més hortera i a la vegada més luxosa que he fet mai. Vam llogar una limusina!!! Ni més ni menys que 25 persones dins. Vam comprar vodka rus i vam tenir una nit ben entretinguda.
El tercer dia i últim va començar amb una sortida a la fortalesa de Peter&Paul, la San Petersburg antiga rodejada per un mur.
Les guies ens tenien preparada una petita sorpresa, perquè a les dotze en punt des de la plaça principal disparaven un canó que ens va fer trontollar de valent. El soroll va ser impressionant. Antigament es feia igual que avui en dia l'església marca les dotze, i no s'ha deixat de fer per tradició.
Durant el camí de tornada vam passar per davant el museu militar de Rússia on vam poder contemplar alguns canons originals a fora.

 
Aquella tarda ja marxàvem, quina llàstima!!!
Però us deixaré amb una altre curiositat de San Petersburg... I és que aquesta ciutat està ple de llocs màgics. Així que si algun del desitjos que vaig demanar va ser el de tornar, és probable que es compleixi. I és que una de les conclusions que puc treure d'aquest viatge és que amb una vegada no n'he tingut prou.
Per últim us deixaré una foto on es pot veure escrit el meu nom en rus en una llauna. És el regal que ens van fer les guies! És nutella russa!