COM SÓN ELS FINESOS?

- I com són els finesos?  
- Els finesos són diferents
- Ja, d’acord, això és evident. Però què tenen o fan de diferent?
- No sé...  Són finesos. Són molt diferents.

Buf, avui em proposo enriquir la meva resposta. Perdoneu-me per no haver-ho fet abans, però no és fàcil descriure-ho. És un cúmul de moltes coses. Que sí, que són molt i molt diferents, però avui us intentaré dir per què.

És evident que físicament difereixen de mi. Són alts, esvelts, molt blancs de pell, amb el cabell llis i ros, i ulls clars. Sempre amb els ulls clars. Un dia una noia finesa em va tocar el cabell perquè estava encuriosida, “sembla tant diferent...”. Vaja, que a simple vista tothom ja sap que sóc estrangera.

Però això ja ho sabíeu tots. El que és més curiós és com són ells culturalment. Per facilitar-me la feina escriuré uns quants fets:

•   El finés neix i no està escolaritzat fins els 7 anys.
•  Si ets noi entre els 16 i els 17 anys has d’anar a la mili (si, si, tots passen per la mili).
•  Quan coneixes algú has de donar la mà. Mai dos petons. Els petons a Finlàndia no existeixen. Amb els amics més íntims es donen abraçades fugaces. Quan quedes amb un amic has de dir-li simplement “moi”.
• No existeix cap paraula que equivalgui a “sisplau”. Si vols demanar una cosa educadament s’utilitza la formula ““em podries donar això..? m’ajudaries a buscar allò altre...?
• No existeix el “little talk” que tant ric és a Espanya. Mai ningú et preguntarà com estàs si no és què realment li interessa saber-ho. Llavors espera rebre una resposta detallada. No es parlarà del temps si no és important parlar del temps. Mai t’explicaran una cosa si no creuen que és necessària explicar-la. El silenci és més valuós que paraules poc transcendentals.
• Si senten curiositat per a tu ho notaràs perquè comencen a preguntar-te moltes coses. Ara, és normal que després d’haver conegut algú i trobar-te’l per carrer només es digni a saludar-te mínimament amb el cap. No t’ho has de prendre personalment, es que la majoria són molt reservats.
• Generalment beuen molt. Els hi és igual gastar-se un dineral per alcohol. 
• Et diran que no saben parlar anglès encara que per a tu parlin gairebé com a un natiu. Per ells parlar una llengua es dominar-la a la perfecció.
• són perfectament puntuals. Sempre. De fet són tant puntuals que a vegades arriben 20 minuts abans a la feina.
• La majoria d’ells se’ls il·luminen els ulls quan dic que sóc de Barcelona. Molts envegen el clima i paisatges mediterranis.
• Són reservats. Els hi agrada dedicar molt de temps a les seves coses.
• Si algun finés et proposa fer alguna cosa o anar en algun lloc no és un dir com a vegades passa a Espanya. Aquí es compleix. Sempre. Les paraules tenen valor.
• Estan molt orgullosos del seu país i els hi agrada saber què n’opines tu. Sempre et recomanaran llocs per visitar i si cal t’hi portaran per a que ho vegis.
• Tothom es respectuós amb tothom. Encara no he vist ningú contestant malament a algú altre, o algú insultar o cridar a una altre persona. A més es tracta tothom per igual. Ser home o dona, nen o adult, estudiant o professional, metge o infermera... Tots es tracten per igual.
• La majoria aconsegueixen treball un cop acaben d’estudiar. De fet a la planta d’emergències hi havia dos infermeres contractades que es graduaven aquest desembre, i a la planta de medicina interna hi ha treballant quatre noies molt joves que s’han graduat en els últims tres anys.
• La majoria de finesos i fineses de la meva edat ja estan vivint en pisos independents. Un tant per cent molt elevat compartint-lo amb la seva parella estable. La majoria de parelles tenen els fills entre els 22 i els 27 anys.
• Quan arriba l’hora de menjar a planta tothom se seu en la mateixa taula. No és un xivarri on s’intercalen varies converses i el volum de veu va pujant. Normalment tothom participa en la mateixa conversa o si entre dues persones n’hi ha una els altres o callen (i escolten, perquè aquí sembla que no hi ha res a amagar) o xiuxiuegen.
• Valoren tant el silenci que a Hèlsinki hi ha l’església del silenci. Un espai on la única condició per entrar és que no pots fer el mínim soroll. Està situada en mig de la ciutat per a que puguis aïllar-te del bullici de la ciutat (que comparada amb Barcelona ja és tranquil·la en si mateixa).
• Les converses entre els finesos són una mena de feedback molt profund. Un parla molt i l’altre escolta, i després viceversa. Per a demostrar que estan escoltant l’interlocutor deixaran anar repetidament el famosíssim “jo” d’aquí o el “ni” o el “no ni”. Encara que tenen mil maneres de pronunciar aquest “jo” normalment el deixen anar repetidament amb la mateixa entonació, i de tant en tant li afegiran la forma aspirada que em fa molta gràcia.
• Sempre van descalços dins de les cases. És per això que encara que siguis un convidat, per entrar dins les cases sempre has de deixar les sabates al costat de la porta. I no t’estranyis, però, si en mig d’una reunió també se les treuen i posen els peus sobre la cadira.
• Tots són molt responsables i organitzats. El fet que l’estudiant es guiïs les seves pràctiques, com ja vaig explicar en un altre post, és un clar exemple.
• Hi ha una paraula que s’utilitza per descriure el caràcter finès. Aquesta és “sisu”. El que vol dir és que quan se’ls hi posa una cosa al cap no pararan fins que ho aconsegueixin.
• Si els demanes ajuda sempre te l’oferiran encara que això els suposi un esforç. Si no saben com ajudar-te sempre et buscaran algú altre que t’ho pugui resoldre. He arribat a tenir tres persones intentant resoldre’m un mateix dubte i que no paressin fins a trobar la solució.
• Els finesos són molt independents i autònoms. Així que sempre intenten fer-ho tot per ells mateixos des de que són molt petits. És per això que sempre has de demanar o et demanen ajuda només quan és realment imprescindible. Llavors t’ajudaran fins a resoldre-ho plegats.

Bé, i fins aquí tot el que se m’ha acudit fins al moment, tot i que segur que em deixo coses... Si esteu super mega interessats en tot el que el caràcter i cultura finesa suposa, jo em vaig llegir un llibre on vaig poder trobar descrites moltes de les coses que havia observat.
Aquest és: “Xenophobe’s guide to the fins”. Està escrit en clau d’humor i m’ho vaig passar pipa llegint-lo.