SER JOVE A FINLÀNDIA

Ahir vaig tenir una conversa molt interessant amb una de les infermeres. Té 27 anys i té un fill de tres anys. M’explicava que des dels 18 vivia en un pis independitzada. Quan li vaig dir que jo en tenia 20 i que vivia amb els pares em va dir: “Però tens pensat independitzar-te aviat, no?”. “Bé, si trobo una bona feina, sí. Però això segurament no serà fins que acabi la carrera i igualment sé que el primer pis l’hauré de compartir amb amics”. “Amb amics? A Espanya compartiu el pis amb amics?”. Mare meva...

Com podeu veure porto uns dies analitzant diferències entre els dos països, i què voleu que us digui... Valoreu-ho vosaltres mateixos.

• Els nens/es no s’han de preocupar de res més que ser nens/es fins els 7 anys que comencen l’escola. A Espanya als 3 ja comencen a tenir horaris i feines a fer.
• Després tenen l’educació obligatòria a l’escola i a l’institut igual que a Espanya.
• Quan acaben poden escollir si anar o no anar a la Universitat. Això és el mateix que a Espanya. Només hi ha una gran diferència. Si vols estudiar pots estudiar perquè a l’estat li interessa que estudiïs. No és només que no has de pagar res per anar a la Universitat, sinó que et paguen 260€ al mes per les teves despeses, ja que ets un jove centrat en els estudis i per tant no tens ingressos.
• No s’acaba aquí, però. La meva companya em deia que conèixer algú que està a la Universitat i encara està vivint amb els pares és molt estrany. Aquí entre els 18 i els 19 tots els joves s’independentitzen o sols o si tenen parella amb ella. L’estat els dona ajudes que normalment ronden entre els 200€ i 300€ al mes.
• I tampoc s’acaba aquí. Si durant la teva carrera universitària (que dura tres anys i mig) decideixes que necessites disposar d’una temporada sense estudiar, l’estat t’ofereix una ajuda de 300€ al mes, però que més endavant quan treballis els hauràs de tornar.
• Quan acaben d’estudiar la gran majoria troba feina. Ella em va dir que especialment els infermers/es van molt buscats aquests anys i que tots en troben quan acaben d’estudiar.
• Per tant, acabes d’estudiar amb 21-22 anys, segurament trobes feina, vius en el teu propi pis... No us podeu imaginar la cara que feia quan li deia que és normal trobar-se persones a Espanya que tenen 30 anys, sense feina, viuen al pis amb els pares...
• Bé, i potser vols tenir un fill/a. Si et vols canviar de pis perquè el que tenies se t’ha quedat petit llavors l’estat et pagarà una quantitat més elevada si la necessites. A més a més, el nen rebrà 100€ mensuals i tindrà la sanitat gratis fins als 18 anys (recordo que aquí els usuaris dels serveis contribueixen en el pagament dels costos de la sanitat en un 19% aproximat).
• Evidentment que en algun moment l’estat et deixa de pagar. Quan tens una feina estable, els teus ingressos et permeten viure en l’apartament on vius, i a més a més cobreixen les teves necessitats bàsiques, arriba el moment que l’estat valora si necessites o no les ajudes. Al final de l’any, llavors, potser et fan tornar una part que consideren que no era necessària.
• En aquest punt, doncs, és quan comences a tenir i a organitzar la teva vida i et toca pagar les taxes. Les famoses taxes tan elevades que sempre parlen. I jo els hi dic, “però l’estat us ajuda! Teniu moltes facilitats en tot!”. Llavors no es queixen. Això és un país equilibrat. Les mateixes oportunitats per a tothom. I si en un futur les parelles se separen, o necessiten tenir un pis nou, etc. Tindran suport. No es quedaran sols i els ajudaran a tirar endavant.

Cançó: "We are young". Fun