TERVETULOA!

Ja fa més d’una setmana que he arribat a Barcelona. Però el cert és que fins avui no m’havia parat a pensar respecte tot el que significa tornar. Havia estat cada dia ocupada veient a gent i anant a llocs que havia trobat a faltar. Però avui és el primer dia que em llevo i m’adono que he arribat per quedar-me, que no és temporal. No és que vulgui tornar, però encara algunes vegades em pregunto què deuen estar fent els amics que he deixat allà. Però pensava que se’m faria més dur del que ha acabat sent.

La meva sensació és que a Barcelona tot continua igual que quan vaig marxar. És com si haguessin parat el temps i jo hagués marxat a Finlàndia, i ara que torno l’engranatge del rellotge torna a funcionar. La gent continua ocupada amb les mateixes rutines, fent les mateixes coses que feia, anant als mateixos llocs on anaven. La casa segueix igual, la meva habitació fa la mateixa olor, el llit és tal com el recordava. El menjar de casa té el mateix gust de sempre, però la veritat és que el trobo més bo que mai, amb més gust del que recordava, i em llepo els dits en cada àpat. Els esmorzars esdevenen grans delícies amb el pa de barra com déu mana sucat amb tomàquet i acompanyat de bon embotit. Estava inconscientment nostàlgica de tots aquests sabors tant característics de “casa”.

Tothom té ganes de saber com estic, que li expliqui què he fet, on he anat, que els sorprengui amb anècdotes. Xerres i veus els amics i familiars, ensenyes algunes fotografies... Però en algunes situacions em sento perduda perquè no sé per on començar a explicar. Un Erasmus no es pot resumir com un viatge. Ara, hi ha una cosa que tinc molt clara; Sort que he escrit aquest blog. Ha estat la millor eina que podria haver utilitzat per a fer-vos saber més o menys què és el que he fet durant aquests mesos a fora. I tot i que per aquí us hagi explicat moltes coses, el cert és que no està plasmat ni la meitat del que he viscut i he après. Però he d’acceptar que aquesta experiència només és per a mi, que és impossible transmetre-ho tot. I amb aquest aspecte he de ser egoista. El record només serà el meu, i encara que vulgui explicar tot el que he fet, no puc. I encara que cregui que tot continua igual hi ha alguna cosa que és diferent. Potser sóc jo, que he canviat. Suposo que l’única que percep això sóc jo mateixa, perquè no són grans canvis, però són noves maneres de veure les coses, de valorar coses que abans no feia, i d’això només en sóc conscient jo.

Que sí, que benvinguda siguis! Torno a ser a casa. Però ara penso; quina és la meva casa? No considero que Barcelona sigui la meva ciutat. I paral·lelament el sentiment que tenia quan estava a Rauma era que aquella era casa meva. Crec que el concepte de casa és un terme que ens inventem els humans. O com a mínim això és el que sento. Per a mi casa és la família, els amics i les amigues, els llocs, locals i bars on acostumo anar. Quan dic torno a casa no em refereixo a Barcelona, o a l’edifici on visc. Em refereixo a la gent que m’envolta, a la cuina, als racons, la música. Això m’ha fet veure que podria viure a qualsevol lloc, i que puc fer de qualsevol indret la meva nova casa. Adaptar-me. I que sempre podré tornar aquí, al meu punt de partida, perquè casa meva sempre és i serà allà on estigueu vosaltres.

Per últim us deixaré amb unes línies de reflexió que havia escrit dins la meva llibreta fa uns dies i que crec que resumeixen bastant bé el què ha significat per a mi aquest Erasmus.

“Aquí a Barcelona ho coneixes tot, vius en la comoditat, la seguretat, amb la convicció que tothom entén la teva llengua. Al viatjar no saps amb el què et trobaràs, el teu camí pot derivar a moltes petites rutes, vas una mica a les palpentes, amb esperances de que tot surti bé, però no tens cap certesa perquè no coneixes ningú, ni tampoc el lloc, i t’has de fer entendre en una altre llengua. Això t’obre nous camins, nous reptes, i et fa buscar nous recursos per tirar endavant dins una nova situació, i et fa cercar la comoditat dins d’un nou entorn. I evoluciones. Et coneixes. T’enfrontes a les teves pors. I quan te’n adones que n’ets capaç, que ho has fet, llavors creixes com a persona i només tens ganes de tornar-ho a repetir, de tornar-te a posar a prova i tornar a superar les dificultats que se’t presentin. Perds la por a perdre’t, i d’aquesta manera tot el món esdevé una possible casa. Els horitzons s’eixamplen, i és en aquest punt quan jo només tinc ganes de conèixer, i anhelo saber-ho tot. Casa meva, aquí on estic ara, sempre serà el meu punt de retorn, on sé que sempre em sentiré acollida. Però no puc concebre la idea de quedar-me només aquí saben tot el que hi ha a fora.”