ATERRATGE A RAUMA

Bé, ahir volia escriure però no vaig tenir ocasió i us diré per què. Vaig estar en un hospital. Però no com a infermera, sinó com a pacient.
El pla que teniem ahir era fer un sopar per acomiadar-nos ja que avui marxàvem a Rauma. Voliem preparar-lo a la residència. Truita de patates, pa amb tomàquet, embotit, aigua de valència... Un bon sopar, vaja. El problema és que erem sis i només tres bicis, així que vam compartir-les. Aquí se'ns pot veure ben feliços.

Vam anar al supermercat a comprar les coses i allà ens va sorgir un altre pla. Anar a veure una pel·licula a casa un altre noi. Així que tot el grupet (erem uns dotze) ens vam ajuntar per anar plegats amb les bicis.
Tot era molt divertit i tots estavem molt animats baixant una pendent. En aquell moment el meu amic m'estava explicant com s'havia caigut una vegada anant amb bici, i no vaig tenir temps de dir "doncs a mi mai m'ha passat, mai m'he trencat res" que la meva bota es va enganxar a la roda de davant i va fer de fre. En un instant tota l'estabilitat que teniem va desaparèixer. Estàvem volant pels aires i vam aterrar tan bé com vam poder. Recordo perfectament sentint una noia cridant "oh my good! oh my good!!!". Jo no assimilava el que acabava de passar. Només veia cares preguntant-me si estava bé. Tan sols deia que si, que no era res. Em vaig voler aixecar molt de pressa però em vaig marejar. Em van ajudar a seure. L'única cosa que se'm va ocòrrer de dir va ser: "Bé, ara m'aixeco i anem a veure la peli, eh". Això m'ho recordava una noia, es veu que jo estava pàlida i no deixava de tremolar. No va ser fins que vaig veure el meu acompanyant amb la boca sagnant que vaig reaccionar. De sobte em vaig adonar que em feia mal tot, i que tenia tota la ma dreta ple de rescades obertes i el colze m'estava sagnant i tenia un bon cop al cap. Em vaig espantar. També tenia la bota dreta trencada i el rellotge reventat. Sort que estava rodejat d'infermeres i infermers. Estavem molt aprop de l'hospital així que vam anar caminant.
El més fort ens que ens van tenir tres hores esperant. Es va fer interminable. El meu company tenia tot el coll rescat, l'orella, i es queixava que li feia molt mal la mandíbula, que no se la notava al lloc. També tenia mal a la mà.
Dins de la consulta em van dir que m'havien de fer un rajos X per la mà, que era probable que la tingués trencada. Per sort el cap el tenia bé i van estar discutint de posar-me punts al colze, però al final res.
Finalment no tenia la mà trencada. Vaig tenir molta sort. Per altre banda no sé si hauria pogut fer les pràctiques. Em vaig sentir molt afortunada. Vam tenir un accident molt fort per ser una bici, i no portàvem casc... El meu amic, però, no va sortir-ne tan ben parat. Té la mandíbula trencada i li han hagut de cosir la boca. Haurà d'estar dues setmanes sense parlar i un mes menjant per una canya.
El que he après de tot això és que no penso compartir mai més una bici. M'és igual caminar i tardar tres vegades més que la resta. No vull tornar a passar per això mai més. Malgrat el meu company es va trencar la mandíbula continuem pensant que vam tenir molta sort de no acabar pitjor.
Pel que fa a mi un dia després, tot el meu braç dret, el colze i l'omoplat em fan mal i no puc fer gaires moviments, vaig una mica "robocop". La meva ma dreta fa dues com l'esquerre i gairebé no puc escriue a mà. Demà em treuré els apòsits, aviam com han evolucionat les ferides. I donc gràcies a qui sigui per només tenir això. Qui hauria de dir que veuria abans la sala d'urgències com a pacient que com a infermera... En dues setmanes estaré allà fent les pràctiques.
Ah! Hem arribat a Rauma! Estic escribint des de la meva nova habitació. Ja he desfet totes les maletes, tot ja ocupa el seu lloc. Estic molt contenta de tenir el meu espai per fi! Demà anirem a llogar bicicletes per aquests mesos.
Curiositat: Desfent maletes he tret una postal que tinc firmada pel Kilian Jornet on en ella hi surt un text que m'ha fet reflexionar de nou: "No-one told us to go. No-one told us we should do this. No-one told us it would be easy. Someone said we are our dreams, that if we don't dream, we are no longer alive. Our steps follow our instinct and take us into the unknown. We no longer see the obstacles behind us, but look forward the ones ahead. It's not about being the fastest, the strongest or the biggest... It's about being ourselves. We are not just runners, mountaineers or skiers... Or even athletes... We are people. We don't know if we'll find it, but we're going in search of happiness, what is it we're looking for? To be alive?"
Cançó: "Fast car". Tracy Chapman