DEIXEU-ME CINC MINUTS PER A REFLEXIONAR

Puc dir que tot just estic començant la professió d’infermeria i que en gran part el que estic fent ara només és un tast. Malgrat això, aquestes són les meves segones pràctiques i amb això intento dir que per les meves mans i els meus ulls han passat centenars de pacients, cadascú amb la seva història i la seva patologia.
Estar a emergències em permet veure molta varietat de casos. La majoria d’ells són lleus. Encara que m’he trobat en situacions noves i he vist casos que m’han sobtat molt. Fins i tot puc dir que en certa manera m’han afectat. Tot i que si he de ser sincera, són poques vegades les que un pacient no em transmet res. La gran majoria em fan reflexionar i em remouen alguna cosa per dins. És cert que no m’emporto aquests sentiments a casa. Mai. Però avui un dels pacients m’ha fet reflexionar més del compte.
Era un home molt vell. Extremadament prim. Tant que li podia comptar les costelles a simple vista i distingia tota l’estructura de les crestes ilíaques. La pell seca. Amb una patologia que el feia tenir tot el cos en tensió. No es podia moure. Tenia els braços enganxats al cos i els punys clavats a la barbeta. No tenia dents. Però tenia uns ulls blaus, unes pestanyes llargues, i una mirada innocent com la d’un nen. De fet la meva infermera ha dit “oh my good... he looks like a child...”. I m’ho ha tret de la boca.
Li hem hagut de canviar la sonda de peg. Una sonda que va connectada a l’estomac. Mentre li posàvem deixava anar un xiuxiueig de dolor. I amb la mirada ens deia que allò li feia mal. Quan hem acabat només ha deixat anar un mig somriure. La meva infermera li ha dit si volia alguna cosa i ell ha contestat amb el silenci i una mirada. Encara no tinc clar si no l’ha entès o si no tenia forces per respondre.
Un home estirat en un llit, que algú li dona de menjar, que fa les seves necessitats dins un penyal, que li han de realitzar tota la higiene, que pren una sèrie de pastilles cada dia, que l’ajuden a moure’s i no pot parlar. Un nen. La vida és un cercle tancat. Naixem per acabar en el nostre lloc de partida. Un home que no és res però li continuen funcionant els òrgans. M’agradaria saber què li passa pel cap.
Viu en una caseta a Rauma, dins una comunitat formada de tot d’habitatges especialitzats on una infermera passa visita cada dia. Ara, observo aquest pacient i no puc evitar preguntar-me què fa a casa les vint-i-quatre hores del dia. Esperar a que li vingui la mort?. Tanta medicina per a què? De veritat val la pena allargar tant la vida? Per a tenir vegetals dins un llit?. Ens demanen que siguem empàtics en tots els casos, i no ho critico gens, així s’ha de fer. Però a vegades posar-me a la pell dels altres em causa vertigen. Cap fred, em diuen. La vida pot ser horrible, a vegades.
Cançó: "Blood bank". Bon Iver