NO PARLO FINÉS PERÒ SI VOLS ET PUNXO

Ja porto més d'un mes aquí a Finlàndia. Vaja, m'havien advertit que el temps passa molt ràpid, però no m'imaginava que tant. Tot i així, quan miro enrere m'adono que he fet moltíssimes coses i estic aprenent molt.
Suposo que la majoria de vosaltres us pregunteu què és de mi i les meves pràctiques. He sobreviscut! Anava una mica encuriosida i alhora acollonida pel que em pogués trobar. Després de la primera setmana, però, puc dir que m'he pogut adaptar i he trobat el meu lloc on encaixo. Va, us ho explicaré amb més detall.
El primer dia que vaig arribar em van donar les claus de l'hospital i em van portar als vestidors on hi ha centenars d'uniformes de totes les talles (l'uniforme d'emergències és blau) i em van presentar a una infermera. "Aquesta serà la teva infermera avui" (he tingut 6 infermeres diferents en 5 dies, per tornar-se boja). La distribució de la meva unitat és diferent a la que havia vist a Barcelona. Tres sales amb 4 o 5 llits, una infermera per cada sala i el metge treballant colze a colze amb la infermera (el primer dia vaig confondre un metge per un infermer!). Les urgències estan a la mateixa unitat però en una altra sala, on treballen juntament la infermera i el metge. Després hi ha varies infermeres treballant en la part de "triage".
Els primers dies anava una mica perduda perquè tot era nou. Tenia la sensació que només seguia la infermera amunt i avall i jo mateixa no em deixava anar. Però un cop apreses les coses bàsiques estic orgullosa perquè he fet coses per mi mateixa. He posat varius catèters, una sonda, he fet centenars d'electrocardiogrames (utilitzant programes que només estan en finès!), he fet de zeladora portant pacients a les sales de rajos X... etcètera. El millor de tot, però, és que m'hagin deixat sola preparant medicació i administar-la al pacient. El que he trobat més sorprenent és que després ningú m'ha vingut a observar si l'havia preparat bé, simplement es fien de mi. Aquest bot de confiança m'ha fet créixer. Tot i això, per a mi el més difícil no és el fet de preparar la dosis, sinó anar al pacient i donar-li.
L'idioma és el principal problema. Moltes vegades em sento impotent de no poder comunicar-me amb el pacient. Les coses bàsiques amb moviments de mans i cap t'expliques. Però em perdo el que per a mi és el més important de la infermeria que és la comunicació de les necessitats, perquè sóc incapaç d'accedir-hi.
Un dia em vaig aprendre una frase de memòria; "Onko teillä kipuja?" (Do you have pain?). La vaig posar en pràctica de seguida amb alguns pacients. El "ei" (no) l'entenia de seguida. El "joo" (si) també. Ara, el "joo" seguit de l'explicació del tipus de dolor, la senyalització de la zona, l'especificació del moment en que li fa mal, quan fa així, o aixà.... I tu només pots somriure i dir "En puhun suomea" (no parlo finès). I l'altre contesta "ah" seguit d'una altre frase en finès. Somric. "One moment, I am going to look for a finnish nurse". I clar, el pacient no enten l'anglès, així que et mira amb cara de "qué me estás contando?". En aquests moments em sento molt inútil. I sé que no puc fer res contra això. Així que de moment vaig escoltant atenta el que em diuen, amb l'esperança d'entendre alguna cosa. Per donar la medicació, però, dic "Lääket" (medicina). Llavors ja et comprenen. Després dic "vesi?" (aigua). Vaig parlant amb indio, però com a mínim intento fer-me entendre. Que t'arribi un pacient parlant en anglès no és molt freqüent, però quan passa és un miracle, llavors em fan anar a parlar amb ell.

Coses que trobo diferents:
- Hi ha 40 infermers/es treballant a la planta d'emergències repartides entre torns de matí, tarda i nit.
- Les gasometries arterials les fan només els metges/esses.
- Les extraccions de sang només les fan el personal de laboratori.
- No hi ha zeladors (en aquest hospital).
- El zulo és gran, té sofàs, televisió, microones, nevera, tasses i gots, plats, taquilles, revistes... Molt còmode. Tant que avui he dinat descalça.
- Els pacients els dutxen un cop a la setmana (trobo que és desagradable).
- Es posen guans per a canviar la roba del pacient i no per a posar un catèter (contradictori, no?)
- Cada pacient té el seu esfingomanòmetre i el seu pulsimetre (i no només un que va rondant per la unitat)
- A l'hospital fa fred. Així que agafo les camises de màniga llarga que també utilitzen els pacients. Vaig molt trendy, són de diferents colors depenent la talla.
- Trobar-se amb silencis quan és l'hora del dinar. He arribat a estar cinc persones dinant en una mateixa taula i ningú diu res. És estrany, però no sé per què no els trobo incòmodes.

Coses que trobo similars:
- Els noms dels fàrmacs són semblats.
- El material és el mateix.
- Les urgències (aquí i a la conchinchina) són lentes.
- Malauradament també estan eliminant unitats a l'hospital. Corren rumors que el volen tancar i centrar l'atenció sanitària en ciutats més grans. És un tema que he escoltat forces vegades, estan cremats. Els centres sanitaris són una necessitat. La gent haurà de fer un trajecte de 40km quan necessiti atenció sanitària? És escandalós.

Curiositats: Estant a l'hospital m'he adonat que hi ha moltes maneres de saludar. Cada dia vaig variant. "Hyvää päivää", "päivää", "moi", "terve", "hei", "moro", "hyvää huomenta", "huomenta".
Cançó: "Zumba". Don Omar (M'he apuntat en un gimnàs i vaig a classes de Zumba. Gairebé totes les cançons són en castellà i m'agrada saber que segurament sóc la única que les entén)