La qüestió és que em vaig aixecar a les sis del matí amb unes ulleres fins el terra i vaig anar fins la cuina arrossegant els peus. Em preparava l'esmorzar entre mig de badalls. El dia va començar amb una frase que se'm farà difícil d'oblidar: "Hey, do you know where the water paper is?". Sí, clar, bon dia...
Sort que el dia anterior algú m'havia regalat una xorrada i em va donar energia per a enfocar el dia des d'una altre perspectiva.
Però ep! Arriba la primera felicitació de la meva companya de pis, el primer missatge al mòbil, i tinc cinc minuts per a revisar el correu i trobar-me amb una postal digital. Va, que això no pinta tant malament.
Arribo a la planta i patapam! Em trobo un pastís enorme (no era per a mi però com si ho fos) i em conviden a provar-lo. Oi tant que li faré una queixalada. "Hola em dic Júlia, sóc nova...". Tinc una infermera que és un encant i com que havia estat estudiant d'erasmus entén el món de la incomprensió lingüística en el que em trobo immersa actualment. M'ho explica absolutament tot. Em va ensenyar tota la planta i vaig acabar el dia fent coses jo soleta.
Me'n vaig a casa satisfeta del meu dia a pràctiques. Tinc una hora per a revisar l'email i posar-me encara més contenta llegint alguns dels missatges. Però ja em toca anar al super amb l'altre noia catalana per a comprar ingredients pel sopar!
De camí em trobo a una amiga que tornava del supermercat. Viu a Rauma. Sap que avui és el meu aniversari i m'ha comprat un iogurt (que no és iogurt i tampoc formatge, però una barreja entre els dos. Típic finés) sobre el que precisament el dia abans aviem estat parlant. Me'l dona allà mateix. Què guay! El dia millora per instants.
A les 17h arribem al pis dels italians (tenen una sala molt gran que utilitzarem pel sopar) i ens posem per feina. Una fa les truites de patates, l'altre la coca de recapte... Els italians no entenen res i només creuen que estem fent pizzes.
Ara, PATAPAM quan trec l'embotit embassat al buit que porta dos mesos tancat al meu armari. Obro el paquet, quant de temps esperant aquest moment! Ensumo la flaira concentrada i us juro creure que estic al setè cel. No puc esperar-me al sopar per a testar aquella delícia, així que ho provo i no puc evitar un somriure. Pernil salat, xoriço, llongonissa. Salto d'alegria per la cuina i fem les truites com si ho haguéssim fet tota la vida. Que si ara li faig la volta, i torna-hi, i mira com estan les coques que com se'ns cremin!
L'hora s'acosta i estic anestesiada amb tantes olors que em recorden el meu país. Quin goig quan parem la taula. Truita de patates, coca de recapte, pa amb tomàquet, embotit, trampó... El millor regal.
Arriben els convidats i ningú s'esperava tant de menjar i presentem la nostre cuina i tothom té ganes de tastar-la, què bé! Ric mentre les alemanyes intenten dir "coca de recapte", els italians accepten que allò no és igual que la pizza però està igual de bona, i el francès pregunta si el pa amb tomàquet no té més secret que agafar pa i sucar-hi tomàquet.
Compartir aquell moment amb tot "l'equip erasmus" va ser magnífic. Molt especial. Al final del sopar em van donar una postal amb tot de dedicatòries que ja la tinc sobre la taula de la meva habitació. I tot el que s'escriu en paper perdura dècades, i per tant serà un dels records més tangibles que podré tenir d'aquest erasmus.
Me'n torno a casa en bicicleta, tot i que podria tornar-hi fent la croqueta amb tot el que he menjat. Però què bé he menjat!
Obro l'ordinador i estic bombardejada de missatges. Quina alegria. Avui és un gran dia i malgrat ser tant lluny de vosaltres us sento més a prop que mai.
Missatges especials, fotografies dedicades, postals electròniques, vídeos, petons des d'Argentina, Itàlia, Menorca, València, País Basc, Holanda i Catalunya, és clar.
Vull fer 20 anys cada dia!
Cançó: "Aniversari". Manel (No podria ser una altre)
No hay comentarios:
Publicar un comentario