Aquest matí he tingut un malson. En el somni jo hem despertava. Segur que us ha passat alguna vegada que us desperteu en el somni i realment teniu la sensació que esteu desperts.
Doncs jo estava segura que el meu dia ja havia
començat. He volgut mirar l’hora en el meu rellotge i aquí a començat tot.
Notava que el meu braç s’havia mogut però veia que continuava en el seu lloc.
D’acord, arribats en aquest punt potser és
necessari que us expliqui que fisiològicament a aquest fet se l’anomena “propiocepció”.
La propiocepció és una mena de sisè sentit en el que sense la necessitat de
mirar els nostres cossos sabem en quina posició es troben. Proveu-ho vosaltres
mateixos si voleu. Potser esteu asseguts en una cadira. Si tanqueu els ulls sou
capaços de dir en quina posició es troben, per exemple, les vostres cames. Si
estan creuades, si les teniu estirades, si tota la planta del peu toca a
terra... I no us les esteu mirant.
Bé, doncs ara ja podeu imaginar-vos una mica
millor com em sentia. Jo notava que em movia però el braç continuava al seu
maleït lloc. I us recordo que estava segura que estava desperta...
He tornat a tancar els ulls i tot tornava a
ser negre. “Júlia, no passa res. Ara els obriràs i tot tornarà a ser igual” em
deia a mi mateixa. Llavors he tornat a obrir els ulls i m’he volgut aixecar
bruscament. Però aquest cop, tota jo m’estava movent però la única imatge que
veien els meus ulls és amb la que m’havia despertat. Res coordinava. M’he
espantat molt. Tancava els ulls, els obria, em movia... i la imatge seguia sent
la mateixa. He començat a plorar.
“Però que em passa? És un problema de la vista
o és un problema de la propiocepció? I si en realitat no m’estic movent i només
m’ho sembla? Merda, però què em passa? Per què m’està passant això?”. Llavors
m’he aixecat del llit. O això creia, clar. Ho anava palpant tot. He decidit
tancar els ulls perquè la imatge seguia sent la mateixa. He arribat fins l’habitació del costat. L’he
obert. “Sisplau ajuda’m, m’has de portar a l’hospital, no sé que em passa”. I
plorava, plorava i plorava. M’he estirat en el llit, morta de por, i quan he
obert els ulls m’he despertat de veritat. El primer que he fet és comprovar que
tot estigués en el seu lloc i que quan em movia la imatge també ho feia
conforme el que sentia. Tot estava bé. Ara sí que estava desperta. Bon dia.
Cançó: "Guaranteed". Eddie Vedder
Neeeenaa et compro el relat per fer una pel·lícula de suspens!! (tu series la protagonista, clar!) jajaja
ResponderEliminar"Què li passa a aquesta noia? És un somni de veritat o algú li ha donat alguna substancia que li va paralitzant poc a poc les extremitats? Serà l'infermer que va conèixer el dia anterior a l'hospital i que semblava tant tímid? Sí, sí, aquell noi que no li contesta els mails?? O potser serà algú que entra cada nit a la seva habitació mentre ella dorm plàcidament?? ..."
XAAAAN XAAAAAN.... jajajajaja
Quina manera de començar el dia nenaa...
Molts petonssss!!!!
jjajajaja ostres Patrícia quin riure!!!! Ets la canya, boníssim. Si t'animes, m'apunto :-P
EliminarMolts PETONARROS!!!
Júlia,crec que el motiu del malson tant perturbador és que el teu braç no accepta el nou rellotge i enyora l'altre el que va acabar els seus dies a l'aterratge de Rauma ,aquesta ès la primera versió .La segona seria que avui és diumenge ,et vas acomiadar d'urgències divendres i ja ho trobes a faltar....Ala ,fins aqui la meva psicologia de butxaca.B7s
ResponderEliminarÉs tant tu la psicologia de butxaca!! És cert que enyoro l'altre, però aquest és un detallàs que ve de molt lluny i el valoro molt. I sí, potser lo d'emergències també té a veure... jeje Aviam què m'espera demà a la nova planta!! :)
EliminarHola guapa,"´FELICIDADES" que pases un día muy feliz, y disfruta de tu viaje a San Petersburgo veras que ciudad tan bonita. .Molts petons
ResponderEliminarAscen.
Fins i tot felicitacions pel blog! Muchas grácias Ascen! Ya colgaré un post de "San Petersburgo" :) Besos!!
EliminarHyvää syntymäpäivää Júlia !!
ResponderEliminarEspero que estiguis passant un feliç dia d'aniversari amb els teus amics i companys de Rauma. Des de Sant Cugat seguim amb molt interès el teu suomidiari (o Júlia's Anatomy-1ª temporada). Et felicito per la manera d'escriure les teves sensacions i noves experiències.
Una forta abraçada i vint petonets :)
Moi moi,
Maite i Guillem.
Kiitos paljon!
EliminarNo m'esperava rebre felicitacions pel blog, això és massa! M'ha fet molta il·lusió rebre'n una de vostre.
Un petó molt gran pels dos!! :)
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarQue el viatge sigui molt profitós, en tots els sentits. Molts petons, i fins a la tornada.
ResponderEliminar