TARD O D'HORA TOT S'ACABA

Ja gairebé estem a divendres. Fi de la setmana. Fi de les pràctiques a emergències. Si em sap greu acabar? Doncs sí. Ja m'havia adaptat a la planta i també als companys/es. Ho vaig saber quan un dia vaig saludar dient "huomenta" i em van contestar "good morning".
Avui he fet la meva avaluació i tot han estat coses positives. M'he posat molt contenta. La veritat és que començava a sentir-me molt a gust, tal com m'han dit "semblava una més del grup".
Ah, us explicaré com s'avaluen aquí els estudiants de pràctiques, perquè evidentment no és igual.
Primer de tot i el que em va xocar més és que no et posen nota. O estàs "acceptat" o "no acceptat". No formes part d'una llista numèrica. 
El primer dia de pràctiques em van donar un dossier. La primera pàgina l'encapçalava el títol: "objectius que l'estudiant vol adquirir durant el seu període de pràctiques". Me'l vaig tornar a llegir... i jo què sé! Vaig preguntar què se suposava que havíem d'apuntar allà. "Què vols aprendre?" em van dir.
Mai m'havia plantejat què és el volia aprendre. A la universitat sempre m'havien dit el què havia d'aprendre i en quin període. La primera setmana a conèixer l'organització de l'hospital, a la segona a fer l'avaluació del pacient, a la tercera a identificar els fàrmacs...
Ara no, ara ho decidia jo. Vaig haver d’escriure els meus objectius i el dia següent tenia reunió amb el meu "link teacher" i el meu infermer per parlar sobre ells.
Vam tenir tres reunions els tres per parlar del meu aprenentatge i si m'agradava com s'estava duent tot a terme, si m'agradava l'entorn i em sentia a gust, si tenia queixes o coses a millorar... M'he sentit molt acompanyada durant tot aquest primer període.
Ahir vaig escriure la meva valoració del final de les pràctiques. Avui el meu infermer ha escrit la meva valoració i seguidament ha posat "acceptada". Hem fet la última reunió tots tres, on hem parlat de mi i m'han demanat opinió de tot i s'han preocupat de si havia aprés tot el que m'havia plantejat a l’inici.
Quin canvi. Mare meva. Jo em guio l'aprenentatge, jo decideixo, no sóc un número ni una nota.
Doncs el que deia, que demà és divendres. La setmana que ve la tinc lliure. Bé, lliure de pràctiques però no de peripècies. Al final me'n vaig a Sant Petersburg, toma ya! El meu regal d'aniversari (és dilluns que ve, els meus 20 a Finlàndia!).
Curiositat: Una de les coses que no em deixa de sorprendre aquí a Finlàndia són els nens/es. He vist criatures molt petites menjant amb forquilla i ganivet, ben assegut a taula i establint una conversa amb la seva mare o pare com si fos un adult.
És més, he estat dos o tres dies en una sala on el metge rep les visites d'urgències (febres, peus torçats, ferides obertes, etc). En varies ocasions venien nens també. El metge saludava primer al nen i després als pares. El nen s’asseia a la cadira principal i començava a parlar del seu problema mentre els pares estaven escoltant drets. Nens de quatre i cinc anys! Però jo només veig adults de mides petites, educats i responsables...