ATERRATGE A RAUMA

Bé, ahir volia escriure però no vaig tenir ocasió i us diré per què. Vaig estar en un hospital. Però no com a infermera, sinó com a pacient.
El pla que teniem ahir era fer un sopar per acomiadar-nos ja que avui marxàvem a Rauma. Voliem preparar-lo a la residència. Truita de patates, pa amb tomàquet, embotit, aigua de valència... Un bon sopar, vaja. El problema és que erem sis i només tres bicis, així que vam compartir-les. Aquí se'ns pot veure ben feliços.

Vam anar al supermercat a comprar les coses i allà ens va sorgir un altre pla. Anar a veure una pel·licula a casa un altre noi. Així que tot el grupet (erem uns dotze) ens vam ajuntar per anar plegats amb les bicis.
Tot era molt divertit i tots estavem molt animats baixant una pendent. En aquell moment el meu amic m'estava explicant com s'havia caigut una vegada anant amb bici, i no vaig tenir temps de dir "doncs a mi mai m'ha passat, mai m'he trencat res" que la meva bota es va enganxar a la roda de davant i va fer de fre. En un instant tota l'estabilitat que teniem va desaparèixer. Estàvem volant pels aires i vam aterrar tan bé com vam poder. Recordo perfectament sentint una noia cridant "oh my good! oh my good!!!". Jo no assimilava el que acabava de passar. Només veia cares preguntant-me si estava bé. Tan sols deia que si, que no era res. Em vaig voler aixecar molt de pressa però em vaig marejar. Em van ajudar a seure. L'única cosa que se'm va ocòrrer de dir va ser: "Bé, ara m'aixeco i anem a veure la peli, eh". Això m'ho recordava una noia, es veu que jo estava pàlida i no deixava de tremolar. No va ser fins que vaig veure el meu acompanyant amb la boca sagnant que vaig reaccionar. De sobte em vaig adonar que em feia mal tot, i que tenia tota la ma dreta ple de rescades obertes i el colze m'estava sagnant i tenia un bon cop al cap. Em vaig espantar. També tenia la bota dreta trencada i el rellotge reventat. Sort que estava rodejat d'infermeres i infermers. Estavem molt aprop de l'hospital així que vam anar caminant.
El més fort ens que ens van tenir tres hores esperant. Es va fer interminable. El meu company tenia tot el coll rescat, l'orella, i es queixava que li feia molt mal la mandíbula, que no se la notava al lloc. També tenia mal a la mà.
Dins de la consulta em van dir que m'havien de fer un rajos X per la mà, que era probable que la tingués trencada. Per sort el cap el tenia bé i van estar discutint de posar-me punts al colze, però al final res.
Finalment no tenia la mà trencada. Vaig tenir molta sort. Per altre banda no sé si hauria pogut fer les pràctiques. Em vaig sentir molt afortunada. Vam tenir un accident molt fort per ser una bici, i no portàvem casc... El meu amic, però, no va sortir-ne tan ben parat. Té la mandíbula trencada i li han hagut de cosir la boca. Haurà d'estar dues setmanes sense parlar i un mes menjant per una canya.
El que he après de tot això és que no penso compartir mai més una bici. M'és igual caminar i tardar tres vegades més que la resta. No vull tornar a passar per això mai més. Malgrat el meu company es va trencar la mandíbula continuem pensant que vam tenir molta sort de no acabar pitjor.
Pel que fa a mi un dia després, tot el meu braç dret, el colze i l'omoplat em fan mal i no puc fer gaires moviments, vaig una mica "robocop". La meva ma dreta fa dues com l'esquerre i gairebé no puc escriue a mà. Demà em treuré els apòsits, aviam com han evolucionat les ferides. I donc gràcies a qui sigui per només tenir això. Qui hauria de dir que veuria abans la sala d'urgències com a pacient que com a infermera... En dues setmanes estaré allà fent les pràctiques.
Ah! Hem arribat a Rauma! Estic escribint des de la meva nova habitació. Ja he desfet totes les maletes, tot ja ocupa el seu lloc. Estic molt contenta de tenir el meu espai per fi! Demà anirem a llogar bicicletes per aquests mesos.
Curiositat: Desfent maletes he tret una postal que tinc firmada pel Kilian Jornet on en ella hi surt un text que m'ha fet reflexionar de nou: "No-one told us to go. No-one told us we should do this. No-one told us it would be easy. Someone said we are our dreams, that if we don't dream, we are no longer alive. Our steps follow our instinct and take us into the unknown. We no longer see the obstacles behind us, but look forward the ones ahead. It's not about being the fastest, the strongest or the biggest... It's about being ourselves. We are not just runners, mountaineers or skiers... Or even athletes... We are people. We don't know if we'll find it, but we're going in search of happiness, what is it we're looking for? To be alive?"
Cançó: "Fast car". Tracy Chapman

LES NOSTRES ARTS CULINÀRIES

Ei, estem cuinant cada dia i no ens va tant malament! I per demostrar-ho us adjunto les fotos dels nostres últims sopars (els dinars els fem a la universitat per 1,90€!)

Aquest plat el vaig fer quan encara estava sola. Vaig comprar uns bolets típics de Finlàndia (tenia curiositat de provar-los) i se'm va acudir barrejar-los amb arròs, ceba i carn picada.









Aquest plat el va fer la Michèle, una de les meves companyes de pis. La recepta li va donar la seva mare. Es diu "Kip boursin". Consisteix en arròs barrejat amb salsa. El secret està en la salsa, feta de bolets, sopa de bolets, pollastre, ceba, boursin i pebre. Està boníssim!

Així és com la Michèle cuina els ous ferrats. Curiós, no? Destrossa tot el rovell de l'ou i l'escampa per la clara. A més a més li vam afegir una mica de veikon.

Aquesta recepta és meva! Ens sobrava veikon així que se'm va acudir fer el "pastís de patata" que fem a casa. Super fàcil i ràpid. Ha tingut molt d'èxit! Entre les tres ens ho hem cruspit tot. És patata, ceba, veikon i formatge gratinat per sobre.

Entrepà d'hamburgesa homemade. L'hamburguesa la vam fer nosaltres, i li vam afegir ceba a dins. Va quedar de meravella.







Cançó: "Txarango". Txarango.

PRIMER DIA A LA UNIVERSITAT

Ha arribat el dia. Les vacances s’han acabat per a mi. Torno a la rutina de la Universitat, però aquest cop tot és nou per a mi. Aquest matí m’he despertat a les 7:00h a l’hostal de Pori però no estava sola. Comparteixo l’espai amb una noia d’Holanda i una altra noia de Barcelona.

Avui he fet la meva primera classe. Aquestes sessions ens serviran per orientar-nos a tots els estudiants d’Erasmus en les nostres pràctiques. Ens presentaran a l’organització, ens explicaran el funcionament dels hospitals, l’administració, i aprendrem finès, entre altres coses. Després d’aquesta setmana, ja començaré les meves pràctiques, però no a Pori, sinó en una altra ciutat, Rauma (està a uns 45 km).

Primer de tot em fet les presentacions entre els estudiants. Som gairebé vint persones i de moltes nacionalitats. Bèlgica, França, Malta, Irlanda, Anglaterra, República Txeca, i Espanya.

Hem fet la parada a les 11:30h. A Finlàndia és l’hora de dinar, així que hem anat a la cantina, on hem tingut l’oportunitat de coneix-se’ns una mica més entre nosaltres. La veritat és que tothom té ganes de fer plans. Avui mateix ja estàvem ideant sortides per aquesta setmana. Demà, per exemple, potser anem a una piscina coberta (per la gent d’intercanvi demà és gratis!). També ens han convidat a anar a la seva residència... Perquè tothom està en una residència menys nosaltres tres. 

L'hostal on estic ara és molt atapait. I si us he de ser sincera, tinc ganes de tenir el meu propi espai, poder desfer bé la maleta, penjar algunes postals a les parets de l’habitació... Vull instal·lar-me bé d'una vegada. Així em sentiré realment "com a casa".

Bé, per avui crec que ja hi ha suficient. Em noto el cervell cansat. És un esforç comunicar-se tot el dia en anglès, i ara a sobre també en finès!.

Va, us deixaré amb una frase en suomi que puc escriure gràcies al que he après avui (he consultat xuleta jejejej)

“Hyvää päivää! Minä olen Júlia. Minä olen opiskelija. Opiskelen hoitotyö. Olen espanjalainen. Puhun espanjaa, catalaniaa ja englntia. En puhu suomea. Minä olen yhdeksäntoista vuotta vanha. Mikä sinun nimi on?.”

Curiositat: M’agradaria compartir amb vosaltres unes dades que he recollit avui a classe que són molt interessants i segur que us faran reflexionar:

“La Universitat és gratis per a tots els estudiants. Però a més a més, l’estat dóna 450€ a cada estudiant cada mes. La despesa de l’estat és de trenta-quatre milions cada any.” Impressionant, no trobeu?

DESCOBREIX FINLÀNDIA I A VEURE ON ET PORTA A TU

Aquesta entrada la vull dedicar al que més m’ha agradat experimentar fins ara de Finlàndia.

I és, sense cap mena de dubte, els quatre dies que vaig passar amb la família a la regió dels llacs (aprop de Mikkeli) en una cabanya, o com diuen els finesos, una mökki. On no vam fer gaire cosa més que estar allà amb els cinc sentits.

Això és el que veia quan em despertava i el que veia quan m’anava a dormir. 

No cal dir que el paisatge era impressionant, i estàvem sols gaudint-lo. És inevitable que un sentiment d’immensitat et corri per les venes. Hi regnava la tranquil·litat, hi havia espai per respirar i renovar-se. Deixàvem passar les hores, lentes, sense cap obligació, res a fer a part de gaudir de l’instant que la natura ens regalava, i només havíem de fer allò que desitjàvem en cada moment.

I resulta ser que en aquells dies vaig fer tantes coses que no havia fet mai, que es van convertir en quatre dies fantàstics.

- Vam agafar una barca i vam remar llac endins (vam remar tant que al meu germà i a mi ens van sortir llagues).

- Vam sortir a córrer tres dies al voltant del llac, sols, i quan arribàvem ens llençàvem a dins per refrescar-nos (i no vegis si ens refrescàvem, l’aigua estava gelada!).

- Vam fer una sauna cada dia. I després de la sauna ens endinsàvem al llac i hi tornàvem a entrar.

- Vam seure al banc de fusta per parlar, i l’últim dia és on a les 22:30h de la nit vam contemplar aquest paisatge bevent uns glopets de Vodka com si fóssim finesos.

Curiositat: Els finesos els agrada tant la sauna que també en tenen dins les universitats. No és fantàstic?

Cançó del dia: "L'affaire Sofia". Els amics de les arts.

P.D. Animeu-vos a comentar! Vull saber les vostres opinions. Una abraçada.

UN BITLLET PER A REPOSAARI, SISPLAU

Havia sortit de casa amb la intenció d'anar a l’estació de tren a fer-me el carnet d’estudiant pel transport (sí, aquí determinats trajectes et surten al 50% per ser estudiant). De camí, però, em vaig topar amb l’oficina d’informació. Vaig aprofitar i vaig preguntar com anar fins a Reposaari, una illa petita de la qual havia llegit algunes coses i em feia gràcia visitar-la aquest cap de setmana. Tot i això, contra el meu pronòstic, la dona de l’oficina de turisme em va dir (en anglès): "Al cap de setmana no hi ha busos per anar a Reposaari, però si t'interessa en 20 minuts en surt un”. I apa, ja em teniu tornant a l’hostal per agafar quatre coses i corrents cap a l’estació de busos!

Al cap d’una hora vaig arribar al meu destí. M'havia agafat gana (eren les 12h, ja m’estic acostumant al nou horari eh). Vaig trobar una caseta on feien pizzes, i em va anar bé omplir la panxa abans d’anar a visitar Reposaari. Aquesta és la meva senyora pizza:

No feu cas del diari, ja estava sobre la taula. Sembla molt d’intel·lectual fer veure que entenc alguna cosa en finès, però no és el cas.

El primer que vaig fer en sortir d'aquell local va ser anar a buscar un mapa per orientar-me.

 

El meu viatget es pot dividir en dues parts.

La primera, la visita al poble i al port (marcat com a número 1 en el mapa)

Reposaari havia estat un punt culminant en l'exportació de Finlàndia a finals del 1800. Però avui en dia es limita a ser una illa fotogènica, amb un port petit de vaixells, amb indústries relacionades amb la pesca, i una zona ple d'aerogeneradors (14 en concret) creadors d'energia eòlica.

Aquestes són algunes fotografies d'aquesta part:

Fixeu-vos amb els núvols, quina passada! Sembla que reposin sobre una capa transparent.

La segona part està centrada en l'altre banda de Reposaari (marcat com a número 2 en el mapa)

Em va agradar molt més que l'altre. Vaig recòrrer el camí "Linnakepuisto" (marcat en verd al mapa). 

 Per on se'm va creuar per davant un conill.

  I vaig veure una imatge molt espectacular. Ni més ni menys que cignes al mar.

 

(Vaig estar tot el viatge de tornada pensant com podia ser que hi haguèssin cignes al mar -els vaig veure a la X del mapa-. A més, no mentiré, havia provat l'aigua i era dolça. No em quadrava res. Després de buscar per internet vaig trobar la certesa que buscava. L'aigua del golf de Bòtnia és de poca salinitat, i per tant hi poden viure especies d'aigua dolça).

Em va agradar tant el paisatge que vaig voler fer-me una autofotografia. No en sóc una fanàtica, però no és fàcil capturar-se quan s'està sol.

I ja per últim, SORPRESA, em vaig trobar unes trinxeres allà en mig. Aquell caminet no deixava de sorprendre'm. Estava ple de panells informatius, però malauradament tot estava en finès. Només em va quedar clar que s'havien construit en la Segona Guerra Mundial. Allò va ser una fortalesa en defensa dels soviètics.

Curiositat: Si vas en un restaurant a Finlàndia has de saber que si demanes aigua te l'ha portaran amb gas. Si el que vols és aigua mineral és tan fàcil com aixecar-se i servir-te'n tu mateix. Sempre disposen de gerres al costat d'una pica. Aquí, l'aigua mineral no es paga, és de tots/es. En els supermercats passa el mateix. No trobaràs aigua embotellada, totes les que hi ha són amb gas, de gustos inimaginables i refrescos.

Cançó del dia: "Quan tot s'enlaira". Txarango