SER JOVE A FINLÀNDIA

Ahir vaig tenir una conversa molt interessant amb una de les infermeres. Té 27 anys i té un fill de tres anys. M’explicava que des dels 18 vivia en un pis independitzada. Quan li vaig dir que jo en tenia 20 i que vivia amb els pares em va dir: “Però tens pensat independitzar-te aviat, no?”. “Bé, si trobo una bona feina, sí. Però això segurament no serà fins que acabi la carrera i igualment sé que el primer pis l’hauré de compartir amb amics”. “Amb amics? A Espanya compartiu el pis amb amics?”. Mare meva...

Com podeu veure porto uns dies analitzant diferències entre els dos països, i què voleu que us digui... Valoreu-ho vosaltres mateixos.

• Els nens/es no s’han de preocupar de res més que ser nens/es fins els 7 anys que comencen l’escola. A Espanya als 3 ja comencen a tenir horaris i feines a fer.
• Després tenen l’educació obligatòria a l’escola i a l’institut igual que a Espanya.
• Quan acaben poden escollir si anar o no anar a la Universitat. Això és el mateix que a Espanya. Només hi ha una gran diferència. Si vols estudiar pots estudiar perquè a l’estat li interessa que estudiïs. No és només que no has de pagar res per anar a la Universitat, sinó que et paguen 260€ al mes per les teves despeses, ja que ets un jove centrat en els estudis i per tant no tens ingressos.
• No s’acaba aquí, però. La meva companya em deia que conèixer algú que està a la Universitat i encara està vivint amb els pares és molt estrany. Aquí entre els 18 i els 19 tots els joves s’independentitzen o sols o si tenen parella amb ella. L’estat els dona ajudes que normalment ronden entre els 200€ i 300€ al mes.
• I tampoc s’acaba aquí. Si durant la teva carrera universitària (que dura tres anys i mig) decideixes que necessites disposar d’una temporada sense estudiar, l’estat t’ofereix una ajuda de 300€ al mes, però que més endavant quan treballis els hauràs de tornar.
• Quan acaben d’estudiar la gran majoria troba feina. Ella em va dir que especialment els infermers/es van molt buscats aquests anys i que tots en troben quan acaben d’estudiar.
• Per tant, acabes d’estudiar amb 21-22 anys, segurament trobes feina, vius en el teu propi pis... No us podeu imaginar la cara que feia quan li deia que és normal trobar-se persones a Espanya que tenen 30 anys, sense feina, viuen al pis amb els pares...
• Bé, i potser vols tenir un fill/a. Si et vols canviar de pis perquè el que tenies se t’ha quedat petit llavors l’estat et pagarà una quantitat més elevada si la necessites. A més a més, el nen rebrà 100€ mensuals i tindrà la sanitat gratis fins als 18 anys (recordo que aquí els usuaris dels serveis contribueixen en el pagament dels costos de la sanitat en un 19% aproximat).
• Evidentment que en algun moment l’estat et deixa de pagar. Quan tens una feina estable, els teus ingressos et permeten viure en l’apartament on vius, i a més a més cobreixen les teves necessitats bàsiques, arriba el moment que l’estat valora si necessites o no les ajudes. Al final de l’any, llavors, potser et fan tornar una part que consideren que no era necessària.
• En aquest punt, doncs, és quan comences a tenir i a organitzar la teva vida i et toca pagar les taxes. Les famoses taxes tan elevades que sempre parlen. I jo els hi dic, “però l’estat us ajuda! Teniu moltes facilitats en tot!”. Llavors no es queixen. Això és un país equilibrat. Les mateixes oportunitats per a tothom. I si en un futur les parelles se separen, o necessiten tenir un pis nou, etc. Tindran suport. No es quedaran sols i els ajudaran a tirar endavant.

Cançó: "We are young". Fun

COM SÓN ELS FINESOS?

- I com són els finesos?  
- Els finesos són diferents
- Ja, d’acord, això és evident. Però què tenen o fan de diferent?
- No sé...  Són finesos. Són molt diferents.

Buf, avui em proposo enriquir la meva resposta. Perdoneu-me per no haver-ho fet abans, però no és fàcil descriure-ho. És un cúmul de moltes coses. Que sí, que són molt i molt diferents, però avui us intentaré dir per què.

És evident que físicament difereixen de mi. Són alts, esvelts, molt blancs de pell, amb el cabell llis i ros, i ulls clars. Sempre amb els ulls clars. Un dia una noia finesa em va tocar el cabell perquè estava encuriosida, “sembla tant diferent...”. Vaja, que a simple vista tothom ja sap que sóc estrangera.

Però això ja ho sabíeu tots. El que és més curiós és com són ells culturalment. Per facilitar-me la feina escriuré uns quants fets:

•   El finés neix i no està escolaritzat fins els 7 anys.
•  Si ets noi entre els 16 i els 17 anys has d’anar a la mili (si, si, tots passen per la mili).
•  Quan coneixes algú has de donar la mà. Mai dos petons. Els petons a Finlàndia no existeixen. Amb els amics més íntims es donen abraçades fugaces. Quan quedes amb un amic has de dir-li simplement “moi”.
• No existeix cap paraula que equivalgui a “sisplau”. Si vols demanar una cosa educadament s’utilitza la formula ““em podries donar això..? m’ajudaries a buscar allò altre...?
• No existeix el “little talk” que tant ric és a Espanya. Mai ningú et preguntarà com estàs si no és què realment li interessa saber-ho. Llavors espera rebre una resposta detallada. No es parlarà del temps si no és important parlar del temps. Mai t’explicaran una cosa si no creuen que és necessària explicar-la. El silenci és més valuós que paraules poc transcendentals.
• Si senten curiositat per a tu ho notaràs perquè comencen a preguntar-te moltes coses. Ara, és normal que després d’haver conegut algú i trobar-te’l per carrer només es digni a saludar-te mínimament amb el cap. No t’ho has de prendre personalment, es que la majoria són molt reservats.
• Generalment beuen molt. Els hi és igual gastar-se un dineral per alcohol. 
• Et diran que no saben parlar anglès encara que per a tu parlin gairebé com a un natiu. Per ells parlar una llengua es dominar-la a la perfecció.
• són perfectament puntuals. Sempre. De fet són tant puntuals que a vegades arriben 20 minuts abans a la feina.
• La majoria d’ells se’ls il·luminen els ulls quan dic que sóc de Barcelona. Molts envegen el clima i paisatges mediterranis.
• Són reservats. Els hi agrada dedicar molt de temps a les seves coses.
• Si algun finés et proposa fer alguna cosa o anar en algun lloc no és un dir com a vegades passa a Espanya. Aquí es compleix. Sempre. Les paraules tenen valor.
• Estan molt orgullosos del seu país i els hi agrada saber què n’opines tu. Sempre et recomanaran llocs per visitar i si cal t’hi portaran per a que ho vegis.
• Tothom es respectuós amb tothom. Encara no he vist ningú contestant malament a algú altre, o algú insultar o cridar a una altre persona. A més es tracta tothom per igual. Ser home o dona, nen o adult, estudiant o professional, metge o infermera... Tots es tracten per igual.
• La majoria aconsegueixen treball un cop acaben d’estudiar. De fet a la planta d’emergències hi havia dos infermeres contractades que es graduaven aquest desembre, i a la planta de medicina interna hi ha treballant quatre noies molt joves que s’han graduat en els últims tres anys.
• La majoria de finesos i fineses de la meva edat ja estan vivint en pisos independents. Un tant per cent molt elevat compartint-lo amb la seva parella estable. La majoria de parelles tenen els fills entre els 22 i els 27 anys.
• Quan arriba l’hora de menjar a planta tothom se seu en la mateixa taula. No és un xivarri on s’intercalen varies converses i el volum de veu va pujant. Normalment tothom participa en la mateixa conversa o si entre dues persones n’hi ha una els altres o callen (i escolten, perquè aquí sembla que no hi ha res a amagar) o xiuxiuegen.
• Valoren tant el silenci que a Hèlsinki hi ha l’església del silenci. Un espai on la única condició per entrar és que no pots fer el mínim soroll. Està situada en mig de la ciutat per a que puguis aïllar-te del bullici de la ciutat (que comparada amb Barcelona ja és tranquil·la en si mateixa).
• Les converses entre els finesos són una mena de feedback molt profund. Un parla molt i l’altre escolta, i després viceversa. Per a demostrar que estan escoltant l’interlocutor deixaran anar repetidament el famosíssim “jo” d’aquí o el “ni” o el “no ni”. Encara que tenen mil maneres de pronunciar aquest “jo” normalment el deixen anar repetidament amb la mateixa entonació, i de tant en tant li afegiran la forma aspirada que em fa molta gràcia.
• Sempre van descalços dins de les cases. És per això que encara que siguis un convidat, per entrar dins les cases sempre has de deixar les sabates al costat de la porta. I no t’estranyis, però, si en mig d’una reunió també se les treuen i posen els peus sobre la cadira.
• Tots són molt responsables i organitzats. El fet que l’estudiant es guiïs les seves pràctiques, com ja vaig explicar en un altre post, és un clar exemple.
• Hi ha una paraula que s’utilitza per descriure el caràcter finès. Aquesta és “sisu”. El que vol dir és que quan se’ls hi posa una cosa al cap no pararan fins que ho aconsegueixin.
• Si els demanes ajuda sempre te l’oferiran encara que això els suposi un esforç. Si no saben com ajudar-te sempre et buscaran algú altre que t’ho pugui resoldre. He arribat a tenir tres persones intentant resoldre’m un mateix dubte i que no paressin fins a trobar la solució.
• Els finesos són molt independents i autònoms. Així que sempre intenten fer-ho tot per ells mateixos des de que són molt petits. És per això que sempre has de demanar o et demanen ajuda només quan és realment imprescindible. Llavors t’ajudaran fins a resoldre-ho plegats.

Bé, i fins aquí tot el que se m’ha acudit fins al moment, tot i que segur que em deixo coses... Si esteu super mega interessats en tot el que el caràcter i cultura finesa suposa, jo em vaig llegir un llibre on vaig poder trobar descrites moltes de les coses que havia observat.
Aquest és: “Xenophobe’s guide to the fins”. Està escrit en clau d’humor i m’ho vaig passar pipa llegint-lo.

AMB UNA SOLA VEGADA NO N'HE TINGUT PROU

No és just haver de simplificar el meu viatge a San Petersburg perquè la grandesa d'aquest ha estat exorbitant. Però ho hauré de fer perquè sinó aquesta entrada seria interminable. Si he de ser sincera no m'esperava uns dies tant plens i tant rodons com els que he viscut ni m'imaginava que aquesta ciutat descomunal em fascinaria tant, així com tampoc tenia previst descobrir tantes coses en tan sols 72h.
Vam arribar a la ciutat a través del mar, i com tots els viatges, aquest cop també va començar així: 

Les nostres guies ja ens estaven esperant a la sortida del port. Dues noies joves, estudiants, russes i el més important, molt simpàtiques i atentes. Arribem a l'hostal i m'enamoro de l'espai en menys de deu segons. Era el lloc perfecte. Si volgués escollir la meva casa del futur voldria viure en aquell hostal. Portàvem menys d'1h i jo ja em sentia còmode en aquella ciutat.
Deixem maletes i anem a canviar els euros. De camí ja començo a veure algunes diferències en els cartells de les botigues i els senyals dels carrers. Els caràcters no són els mateixos i no sóc capaç de llegir res. Tota la ciutat és un teixit d'avingudes enormes com podria ser una Via Laietana a Barcelona i caminem a través del riu Neva que em recorda una espècie de Vanècia. Tot és monstruosament gran

Ens recomanen canviar 70€ pels tres dies. Dono dos simples bitllets i em tornen un feix. 1€ equival a 43,4 rubles. Em sento rica.
Després de dinar vam començar el nostre tour:
- Catedral de Sant Isaac, on després de pujar 300 escales vam poder contemplar una vista panoràmica de la ciutat.
- El monument de Peter I, el fundador de Sant Petersburg. Aixafa una serp que representa el signe de Suècia i amb l'espasa apuntant a aquest país, el desafia.

- El Museu Hermitage. Entrem per la plaça on hi ha la columna d'Alexandre i em sento petita dins aquell espai. L'Hermitage? Només us dic que si estigués només un segon contemplant cada quadre hauria de disposar de cinc anys per veure'l tot sencer. Si això no us ha sorprès del tot us afegeixo que dins del museu hi ha un palau sencer, el palau d'hivern. Com que no tinc paraules us deixaré algunes fotografies per a què ho comproveu vosaltres mateixos.

Vam disposar de dues hores lliures per a visitar el museu i les vaig aprofitar per menjar cullerades d'art. Hagués donat el que fos per tenir una persona que m'expliqués alguns dels quadres. Art francès, holandès, italià, alemany, espanyol, belga, japonés, xinés, cultura russa, època antiga, moderna... Tenies l'oportunitat de perdre't entre les sales, i si els quadres no em transmetien res em fixava amb les habitacions.

El que més il·lusió em va fer trobar dins el museu va ser el quadre de "Le danse" de Henri Matisse. Havia vist el quadre previ al definitiu a Nova York, i a l'Hermitage vaig tenir l'oportunitat de veure el definitiu.

- Vam visitar la Catedral de Kazansky.
Vam sopar menjar típic rus per 5€ en un restaurant on atenció! vaig veure gent fumant! I es que a Rússia no està prohibit fumar en espais públics, com em va sorprendre... Seguidament vam prendre una cervesa de marca Russa (no em va apassionar) i ja vam tornar cap a l'hostal amb els cabells empastifats d'olor de tabac.
El matí següent va començar amb una visita al metro. Com?. Doncs que aquí el metro també té el seu què. Primer de tot que no s'entra amb un bitllet, sinó amb monedes (cada viatge 0.60€ aprox.). Segon, les escales mecàniques són més empinades que les de Londres i són les que arriben més profund de tot el món. De fet vam estar a l'estació més profunda de tot el món. He estat molt i molt sota terra!. Jo només pensava en quan tenen pressa i han de baixar (o pujar) totes aquelles escales... Per últim us diré que fins i tot dins les estacions hi ha monuments.
Aquest dia vam agafar el primer bus també, quina diferència!. San Petersburg és una ciutat de contrastos.

El dia anterior vam poder contemplar el palau d'hivern i avui ens tocava el d'estiu (o Palau de Caterina). Les residències dels Tsars no podien ser més notables. Malgrat que durant la Segona Guerra Mundial gran part del palau va ser destrossat l'han anat restaurant fins avui en dia. Han invertit millonades per la perfecte conservació d'aquest palau. Les parets estan cobertes d'or i si us fixeu en la foto la llargada del passadís us podeu fer una idea de la magnitud de l'edifici.

Vam tenir sort que teníem una guia que ens va estar explicant cada sala. En aquell palau hi ha una gran influència d'un artista holandès, però la veritat és que tota la ciutat està construïda a base de diferents dissenyadors d'arreu del món.

En el jardí, però, va passar una de les coses més divertides del viatge. Ens vam trobar a un grup de soldats que estaven de vacances els quals no paraven de dedirigir-nos mirades encuriosides cap a tot el grupet d'erasmus, i com que nosaltres encara ho estavem més vam decidir fer-nos una foto amb ells. 

Seguidament vam anar a una església la qual he oblidat el nom original perquè el popular em feia més gràcia: "Ice cream church". És un dels edificis que més em va agradar per ser el més diferent que he vist mai. Tant per dins com per fora. I té una certa màgia ja que durant la Segona Guerra Mundial va caure una bomba dins, però encara avui en dia ningú ha trobat una explicació del per què mai va arribar a explotar...

Tornant cap a l'hostal vam tenir l'oportunitat de veure San Petersburg il·luminada.

Després de sopar i descansar una mica a l'hostal va arribar l'hora de fer la cosa més hortera i a la vegada més luxosa que he fet mai. Vam llogar una limusina!!! Ni més ni menys que 25 persones dins. Vam comprar vodka rus i vam tenir una nit ben entretinguda.
El tercer dia i últim va començar amb una sortida a la fortalesa de Peter&Paul, la San Petersburg antiga rodejada per un mur.
Les guies ens tenien preparada una petita sorpresa, perquè a les dotze en punt des de la plaça principal disparaven un canó que ens va fer trontollar de valent. El soroll va ser impressionant. Antigament es feia igual que avui en dia l'església marca les dotze, i no s'ha deixat de fer per tradició.
Durant el camí de tornada vam passar per davant el museu militar de Rússia on vam poder contemplar alguns canons originals a fora.

 
Aquella tarda ja marxàvem, quina llàstima!!!
Però us deixaré amb una altre curiositat de San Petersburg... I és que aquesta ciutat està ple de llocs màgics. Així que si algun del desitjos que vaig demanar va ser el de tornar, és probable que es compleixi. I és que una de les conclusions que puc treure d'aquest viatge és que amb una vegada no n'he tingut prou.
Per últim us deixaré una foto on es pot veure escrit el meu nom en rus en una llauna. És el regal que ens van fer les guies! És nutella russa!

INTERNACIONALITZACIÓ DE LA CUINA

Col amb patata i makaraa (salsitxa finesa)

Espaguetis amb tomàquets cherri, alfàbrega i oli d'oliva

 

Avui dedicaré el meu post una altre vegada a la cuina. M'heu d'entendre, ara la cuina forma part del meu dia a dia! En contra el que m'esperava, però, no se'm fa difícil pensar en què cuinar. Està clar que la majoria de les vegades els plats no tenen el mateix gust que els de casa, però igualment sempre intento que siguin bons aparitius i siguin el més equilibrats possible. 

L'únic inconvenient és que no és fàcil cuinar per un sol. Està clar que no vas al supermercat i compres una pastanaga, un carbassó, o dos patates...  Per tant és freqüent que mengi dues vegades o més el mateix plat. Pel dia a dia penso en plats senzills que menjava a casa, o n'intento probar de nous... Tot resulta una descoberta i fins i tot a vegades m'animo a crear-ne de nous!

 

Pollastre al curry amb arròs

Plat inventat utilitzant "sobres" i que m'ha quedat molt bo

Truites de patata!

Amanida de llentiess

Puré de carbassó i hamburguesa

 

A més a més, les dues últimes setmanes hem fet sopars internacionals amb l'equip erasmus. El menjar de la dreta és típic de Baviera, Alemània. Es diu "Schweinebraten mit Knödl". La fotografia de la dreta és del dia del sopar italià. Van fer pizza! El següent dilluns vam fer el sopar català... I aviam què toca la setmana vinent!




I si us pregunteu quin és el menjar típic de Finlàndia... He tingut la oportunitat de menjar mandonguilles de ren, salmó, i el oat porridge! Però encara no he aclarit res respecte els plats típics de Finlàndia. Tot i que prometo trobar la sol·lució anant en algun restaurant!
Ara, l'oat porridge em tenia molt intrigada... Ho vaig descobrir estant de pràctiques. Moltes infermeres s'ho preparaven per esmorzar. La veritat és que no té gaire bona pinta, però en el supermercat vaig veure tota una estanteria de diferents tipus d'avena, així que vaig decidir provar-ho. A més a més, sempre s'hi posen aquesta mena de licor dolç que també em tenia encuriosida. Un dia vaig decidir provar aquest esmorzar i quan les infermeres van veure que li posava llet van riure de valent. Es veu que se li ha de posar aigua... Està bé, el seguent dia ho vaig provar amb aigua i el licor. No em va apassionar. És molt dolç, molt estrany... Sincerament m'agrada més sol i amb llet. Diferents gustos, vaja.

Veieu aquest pastís? Oi que fa bona pinta? Doncs això és el que em trobo cada dia a la planta. Sembla que et mirin i et diguin "bon dia! Menja'm!". Pastissos, pulla (un dolç finés), galetes... I no és fàcil dir que "no". Mare de deu, sucre en vena!! No vull tornar feta una PULLA!

En els supermercats de Finlàndia l'apartat de "làctics" fa tres vegades els de Barcelona. És impressionant la varietat de làctics que tenen. Tenen un munt de tipus de formatges, un munt de mantegues i margarines, de philadelphia amb herbes, pebre, all, amb salmó... Ara, quan arribes a la zona dels iogurts... Em costra trobar-ne un de normal i natural! Hi ha de molts gustos, fins i tot de pera, d'avellana, vainilla, pinya i de tots els tamanys. A més a més tenen diferents textures. Hi ha iogurts que són molt cremosos i encara no em queda clar si és formatge o iogurt, però estan bons!
Els finesos són grans consumidors de làctics. Per a que veieu la diferència, la majoria de persones a l'hora de dinar acompanyen l'àpat amb un got (o dos) de llet i no d'aigua. Em va sorprendre molt la primera vegada. I hi ha algunes infermeres que porten amunt i avall 1L de llet per quan tenen set, en comptes d'aigua...
El iogurt de la fotografia s'anomena mansikkaviili. És molt espés i atipa molt. Està clar que has d'anar en compte a l'apartat de làctics de Finlàndia, és tot un món... I no és la primera vegada que m'emporto a casa un iogurt que resulta ser diferent del que m'esperava.

Una altre cosa que menjen molt a Finlàndia és el salmiakki. És una llaminadura feta de regalèssia i clorur. No m'agrada. Vull dir, en puc menjar però no m'apassiona en absolut. No entenc com hi poden estar tant enganxats. Sovint ho barrejen amb altres llaminadures de menta, maduixa... Ara, quan ho barrejen amb xocolata... Quina destrossa!!! Quina manera d'espatllar el plaer de menjar xocolata!

Bé, i per avui ja us deixo. Aquesta tarda em toca fer maletes. Demà agafo un vaixell cap a San Petersburg! Torno dimarts que ve, així que fins la pròxima! Que demà passeu un bon divendres i bon cap de setmana a tots/es!
Cançó: "Tokyo". Els Catarres

RECORDA MIRAR EL CEL AQUESTA NIT, SEGUR QUE L'UNIVERS ET DEDICARÀ UNA AURORA BOREAL

Havia dormit només tres hores. Per culpa d'una festa? Doncs no... Simplement una pel·lícula i mala sort... Potser estava nerviosa per què l'endemà era el meu aniversari? Per què seria el meu primer dia a la nova planta? No ho sé...
La qüestió és que em vaig aixecar a les sis del matí amb unes ulleres fins el terra i vaig anar fins la cuina arrossegant els peus. Em preparava l'esmorzar entre mig de badalls. El dia va començar amb una frase que se'm farà difícil d'oblidar: "Hey, do you know where the water paper is?". Sí, clar, bon dia...
Sort que el dia anterior algú m'havia regalat una xorrada i em va donar energia per a enfocar el dia des d'una altre perspectiva. 

Però ep! Arriba la primera felicitació de la meva companya de pis, el primer missatge al mòbil, i tinc cinc minuts per a revisar el correu i trobar-me amb una postal digital. Va, que això no pinta tant malament.
Arribo a la planta i patapam! Em trobo un pastís enorme (no era per a mi però com si ho fos) i em conviden a provar-lo. Oi tant que li faré una queixalada. "Hola em dic Júlia, sóc nova...". Tinc una infermera que és un encant i com que havia estat estudiant d'erasmus entén el món de la incomprensió lingüística en el que em trobo immersa actualment. M'ho explica absolutament tot. Em va ensenyar tota la planta i vaig acabar el dia fent coses jo soleta.
Me'n vaig a casa satisfeta del meu dia a pràctiques. Tinc una hora per a revisar l'email i posar-me encara més contenta llegint alguns dels missatges. Però ja em toca anar al super amb l'altre noia catalana per a comprar ingredients pel sopar!
De camí em trobo a una amiga que tornava del supermercat. Viu a Rauma. Sap que avui és el meu aniversari i m'ha comprat un iogurt (que no és iogurt i tampoc formatge, però una barreja entre els dos. Típic finés) sobre el que precisament el dia abans aviem estat parlant. Me'l dona allà mateix. Què guay! El dia millora per instants.
A les 17h arribem al pis dels italians (tenen una sala molt gran que utilitzarem pel sopar) i ens posem per feina. Una fa les truites de patates, l'altre la coca de recapte... Els italians no entenen res i només creuen que estem fent pizzes.
Ara, PATAPAM quan trec l'embotit embassat al buit que porta dos mesos tancat al meu armari. Obro el paquet, quant de temps esperant aquest moment! Ensumo la flaira concentrada i us juro creure que estic al setè cel. No puc esperar-me al sopar per a testar aquella delícia, així que ho provo i no puc evitar un somriure. Pernil salat, xoriço, llongonissa. Salto d'alegria per la cuina i fem les truites com si ho haguéssim fet tota la vida. Que si ara li faig la volta, i torna-hi, i mira com estan les coques que com se'ns cremin!
L'hora s'acosta i estic anestesiada amb tantes olors que em recorden el meu país. Quin goig quan parem la taula. Truita de patates, coca de recapte, pa amb tomàquet, embotit, trampó... El millor regal.
Arriben els convidats i ningú s'esperava tant de menjar i presentem la nostre cuina i tothom té ganes de tastar-la, què bé! Ric mentre les alemanyes intenten dir "coca de recapte", els italians accepten que allò no és igual que la pizza però està igual de bona, i el francès pregunta si el pa amb tomàquet no té més secret que agafar pa i sucar-hi tomàquet.
Compartir aquell moment amb tot "l'equip erasmus" va ser magnífic. Molt especial. Al final del sopar em van donar una postal amb tot de dedicatòries que ja la tinc sobre la taula de la meva habitació. I tot el que s'escriu en paper perdura dècades, i per tant serà un dels records més tangibles que podré tenir d'aquest erasmus.

Me'n torno a casa en bicicleta, tot i que podria tornar-hi fent la croqueta amb tot el que he menjat. Però què bé he menjat!
Obro l'ordinador i estic bombardejada de missatges. Quina alegria. Avui és un gran dia i malgrat ser tant lluny de vosaltres us sento més a prop que mai.
Missatges especials, fotografies dedicades, postals electròniques, vídeos, petons des d'Argentina, Itàlia, Menorca, València, País Basc, Holanda i Catalunya, és clar.
Vull fer 20 anys cada dia!
Cançó: "Aniversari". Manel (No podria ser una altre)

EL MEU SOMNI

Aquest matí he tingut un malson. En el somni jo hem despertava. Segur que us ha passat alguna vegada que us desperteu en el somni i realment teniu la sensació que esteu desperts.

Doncs jo estava segura que el meu dia ja havia començat. He volgut mirar l’hora en el meu rellotge i aquí a començat tot. Notava que el meu braç s’havia mogut però veia que continuava en el seu lloc.

D’acord, arribats en aquest punt potser és necessari que us expliqui que fisiològicament a aquest fet se l’anomena “propiocepció”. La propiocepció és una mena de sisè sentit en el que sense la necessitat de mirar els nostres cossos sabem en quina posició es troben. Proveu-ho vosaltres mateixos si voleu. Potser esteu asseguts en una cadira. Si tanqueu els ulls sou capaços de dir en quina posició es troben, per exemple, les vostres cames. Si estan creuades, si les teniu estirades, si tota la planta del peu toca a terra... I no us les esteu mirant.

Bé, doncs ara ja podeu imaginar-vos una mica millor com em sentia. Jo notava que em movia però el braç continuava al seu maleït lloc. I us recordo que estava segura que estava desperta...

He tornat a tancar els ulls i tot tornava a ser negre. “Júlia, no passa res. Ara els obriràs i tot tornarà a ser igual” em deia a mi mateixa. Llavors he tornat a obrir els ulls i m’he volgut aixecar bruscament. Però aquest cop, tota jo m’estava movent però la única imatge que veien els meus ulls és amb la que m’havia despertat. Res coordinava. M’he espantat molt. Tancava els ulls, els obria, em movia... i la imatge seguia sent la mateixa. He començat a plorar.

“Però que em passa? És un problema de la vista o és un problema de la propiocepció? I si en realitat no m’estic movent i només m’ho sembla? Merda, però què em passa? Per què m’està passant això?”. Llavors m’he aixecat del llit. O això creia, clar. Ho anava palpant tot. He decidit tancar els ulls perquè la imatge seguia sent la mateixa.  He arribat fins l’habitació del costat. L’he obert. “Sisplau ajuda’m, m’has de portar a l’hospital, no sé que em passa”. I plorava, plorava i plorava. M’he estirat en el llit, morta de por, i quan he obert els ulls m’he despertat de veritat. El primer que he fet és comprovar que tot estigués en el seu lloc i que quan em movia la imatge també ho feia conforme el que sentia. Tot estava bé. Ara sí que estava desperta. Bon dia.

Cançó: "Guaranteed". Eddie Vedder